Comiat

Si em demaneu quin és el meu actor italià favorit de tots els temps, no dubtaré ni un segon: Vittorio Gassman. La seva aclaparadora presència, el seu innegable atractiu, la seva penetrant mirada, la seva versatilitat a l’hora d’encarar tant un paper seriós com per a mostrar una vis còmica… Ni tan sols necessito haver vist tots els seus treballs per a tenir l’absolut convenciment de que haurà estat magnífic i convincent en tots i cada un d’ells.

Per això, el dia que em vas dir que en certa ocasió vas coincidir amb ell en un avió, o un aeroport – no recordo bé el detall – , em vaig emocionar perquè em semblava quelcom magnífic. I irrepetible. Jo ja no tindria aquesta oportunitat perquè quan m’ho vas explicar, ell ja feia bastants anys que era mort. Et vaig explicar que tenia un llibre autobiogràfic d’ell a casa, “Memorias del sótano”, i te’l vaig portar per a que el llegissis. Tu em vas portar “El último encuentro”, del  Sandor Márai, com a intercanvi lector.

El llibre del Márai em va costar molt de llegir. No sé si no estava en l’estat anímic adequat. Tinc sensacions trobades amb l’escriptor hongarès. La meva altra incursió en el seu univers literari, “La dona justa”, em va semblar un llibre molt desigual. Una primera part impressionant, que em va colpir, però dues altres que no van saber assolir el mateix nivell.

Les nostres recomanacions literàries recíproques no ens van convèncer ni en un sentit ni en l’altre. El llibre del Gassman és rar. Però no importa perquè ja sabíem que érem diferents, que la teva vida i la meva s’assemblaven poc però ambdues convergien en aquelles hores de feina que passàvem en l’oficina que mirava al mar. Tu li donaves l’esquena, per cert. I tot i així, a base de fregament, ens vam acabar trobant còmplices en la feina.  Vam haver de treballar plegades en projectes feixucs que ens posaven de mala llet a totes dues, però que es feien fins i tot divertits perquè sempre trobaven a l’altra a punt per a escoltar els nostres renecs i despotricar plegades de tot… Si ara penso en tu, la primera imatge que em ve al cap ets tu traient la llengua en mode “pizpireta” per a animar-nos mútuament.

Has marxat, massa d’hora, massa inesperadament… (totes aquelles preocupacions de cara a la jubilació per a res) i m’he quedat a mitges, perquè tinc la sensació de que teníem encara un camí per recórrer, no hem pogut mai explorar a fons la nostra vessant esotèrica – que ho teníem pendent!-, no t’he pogut explicar que em va saber greu aquella vegada que em vas despatxar ràpid, malgrat que coneixent-te , ja vaig pensar llavors que devia ser quelcom que tenia a veure amb la teva malaltia – de la qual no ens volies parlar i tots així ho vam respectar-, però que per aquesta raó, amb una reacció de cria, vaig pensar que no t’importava prou i que et seria igual que em casés o no, i per això ja no et vaig dir res. I no podia ser així de cap manera, perquè m’havies demostrat que quan no estàvem a la feina, hi havia coses que et feien pensar en mi, com ara que sempre estava perdent les arracades, i per això un dia em vas portar a la feina una bosseta de tancaments per a aquestes. Suposo que aquest és el petit gest pel qual et recordaré en el meu dia a dia, cada vegada que asseguri una arracada amb un d’aquells “pitutos”.

El mateix dia del casament em vas escriure per a desitjar-me el millor i jo,  al mig de la voràgine de tantes emocions, persones, tasques… et vaig contestar ràpidament. La idea era haver parlat amb tu més tranquil·lament més endavant. I ja no he estat a temps. Suposo que tampoc ens arribarà el llibre que vas dir que ens guardaves i que ara ens faria moltíssima més il·lusió tenir, perquè seria com tenir un trosset teu. Tot i que jo guardo dues de les teves obres, súper editora en cap!

M’autoconvenceré tard o d’hora que no hi ha motiu per a mantenir l’actual sentiment de culpabilitat per no haver fet més per veure’ns. Sé que no t’agradaria que fos d’una altra manera. Sigui com sigui, Núria, ha estat un plaer poder-te conèixer i aquesta tristor gegant que ara mateix sento  també m’embolcalla amorosament per a ajudar-me a dir-te adéu.

Maleïda època que ens ha fet posposar les trobades a l’espera d’uns temps millors que no semblen mai acabar d’arribar i que se t’ha emportat abans d’hora.