Seinfeld

Seinfeld era la gran sèrie pendent de la meva vida. No la vaig veure en el seu dia perquè eren temps en que els horaris de les sèries havien de coincidir amb els teus. Havia enganxat algun episodi suelto algun cop però no m’havia agradat. Tot i així, com que confio en el criteri de certa persona que en el seu moment deia que valia molt la pena, en quant vaig veure que l’estrenaven a Netflix m’hi vaig llençar de cap. I m’he cruspit les nou temporades en un obrir i tancar d’ulls.

Entenc perfectament perquè no em va agradar el que vaig veure en el seu moment. Seinfeld és com les coses bones, no és del tot fàcil d’entrada. És la sèrie en la que no passa res, no s’avança en cap sentit, i hi ha personatges que són totalment despreciables i els altres es mouen amb els seus actes en una escala de grisos dubtosos. Però és molt divertida i m’he rigut moltes vegades veient-la. Perquè, com ja hem dit sovint, hem d’oblidar la necessitat de que els protagonistes ens siguin 100% simpàtics per a disfrutar de les seves vivències. 

El més irreal de la història, no obstant, és la colecció de nòvies i nòvios que els protagonistes van arreplegant al llarg dels episodis. Ningú en aquesta vida ha tingut tantes parelles ocasionals tan guapes i l’hi ha donat tan poca importància al fet d’aconseguir que sent tan mediocres resultin atractives per a persones que sí que ho són. Fins i tot es permeten el luxe de trobar-les-hi defectes per totes bandes.

Tot i així, acabes estimant-te el Jerry Seinfeld perquè tot i que de vegades no actua com tu ho faries, té moltes coses bones: és graciós i generós, estima els seus pares, amic dels seus amics…. A l’Elaine perquè és una fracassada que no sap que ho és. Al George perquè… no, al George és impossible estimar-lo. És un horror de persona, però és divertit veure una persona tan franca amb les seves pròpies misèries morals. Un altre de força horrible és en Newman (“Numan!”) que tampoc disfressa la seva maldat i egoïsme. 

I després està en Kramer. Al que simplement pots adorar. Perquè en Cosmo Kramer és el caradura més entranyable i bo del món. T’encanta com és, com es mou, com llueix. I la llàstima és que l’actor no ha tingut a posteriori gaires éxits ni en el món de l’espectacle ni a nivell personal. 

Els propis personatges, amb la seva actitud davant la vida i, sobretot amb els seus actes, acaben escrivint el seu propi final, mica en mica, sense adonar-nos. Un final genial a l’alçada de la mateixa sèrie, que no destrossaré per si algú (és possible?) no l’ha vist encara.

Curiositat: l’he vist en anglès, com habitualment, i amb subtítols en anglès. Mai m’havia costat tant entendre una sèrie en aquest idioma. L’slang novaiorquès i la introducció de termes culturals jueus ha dificultat enormement la comprensió en certs moments. I la teoria associada: Seinfeld es va fer en un temps en que no existien les plataformes digitals i en que les sèries es veuen fàcilment a tot el món en el seu idioma original. Les sèries d’ara ja les fan per a que es vegin arreu i usen un llenguatge molt més planer i fàcil, apte per a tots els públics. Passa el mateix amb els dibuixos animats: fem als infants cada vegada més ximples. Exemple, a D’Artacan y los tres mosqueperros, una mare reprèn al seu fill i li diu “hijo, no seas pusilánime”. Us imagineu aquesta frase en una sèrie de dibuixos actual?

I després ens queixem de com pugen les noves generacions. Som els responsables d’aquest desastre generacional al que hem posat les coses massa fàcils, fins i tot amb el llenguatge,  i hem sobreprotegit fins a extrems ridículs.