Todo lo que sucedió con Miranda Huff

Ho sento, Javier Castillo, però no. La meva segona incursió en el teu univers literari tampoc no em convenç. La primera va ser “El día que se perdió el amor”, llibre que em va entretenir però em va deixar més aviat freda. “Todo lo que sucedió con Miranda Huff” també ha complert amb l’escomesa de l’entreteniment, però, francament, necessito alguna cosa més.

En aquesta ocasió, per postres, m’ha semblat tot plegat massa “inspirat”, per dir-ho d’alguna manera, en “Perdida”, de Gillian Flynn. Ja vaig parlar d’aquell llibre aquí. Però no és únicament que fos anterior, és que aquell era definitivament millor. Eo, no em penso controlar gaire en quant a spoilers, el llibre no s’ho val. Així que si estàs interessat en llegir el llibre sense saber-ne res, no segueixis.

A la història de la Miranda Huff grinyolen massa coses, començant pel protagonista. En acabar la història encara no sé quina mena de paio és. M’haig de creure el que ell explica o el que d’ell ens diu la seva dona qui demostra ser una veritable psicòpata? Qui es creu aquell final de família feliç? O és que estem davant d’una nova futura família Manson?

És important entendre-ho tot? Potser no, potser tampoc no cal que sempre hi hagi un protagonista que ens agradi o amb qui ens puguem identificar. Qui podria identificar-se mai amb l’Ignatius J. Reilly? I tot i així estem d’acord amb que “Una conxorxa d’enzes” és un llibre sublim, oi? Aquest no hauria de ser el problema de que el llibre no em quadri.

De fet, confessaré que el meu personatge favorit del llibre d’avui és en James Black, un autèntic geni fill de puta, i que l’episodi que més m’ha agradat és que el que narra una anècdota d’allò més cruenta de la seva infantesa. I em pregunto: pot un assassí jove estar en guaret durant la resta de la seva vida? Si va trobar fascinant la mort com a espectador quan era un nen, si va experimentar l’art de l’assassinat en la joventut… Pot restar sense tornar a provar-ne les possibilitats mai més, ni en la seva vida adulta ni en la maduresa? Pot ser l’assassinat una feina a vida parcial?

Per últim, reconeixement al pare adoptiu entregat que fa tot el possible per uns fills als que estima amb tota la seva ànima per a conèixer en el moment de la seva mort que aquells preciosos infants s’han convertit en uns perversos assassins. Un passatge trist i formidable. La vida no és cap conte de fades.