El meu record ens inclou a tots dos asseguts al sofà molt a prop un de l’altre, mentre tu m’acarones dolçament la cara a la vegada que m’apartes amb delicadesa el floc rebel de cabells que m’hi cau pel davant. Mormores “què guapa ets… com m’agrada com et queda el cabell així…”
Des de fóra ningú diría que aquell moment tan íntim i preciós és en realitat un acte de comiat. O potser sí. Només caldria que reparessin en la intensitat amb la que ens mirem als ulls, intentant retenir aquell instant en el temps. O en la llàgrima que em llisca galta abaix, maleïnt la dificultat de conjugar els diferents interessos.
Tampoc no em vull enganyar. Per molt que coincidim en com ha estat de bonic el que hem viscut plegats; malgrat com estem de cofois per ser capaços de tallar-ho de manera neta, mantenint el gran afecte que en poc temps hem forjat entre nosaltres… tot plegat només prova que hem fallat a l’hora de permetre que el sentiment de veritat, aquell que s’escriu amb majúscula, s’interposés entre nosaltres. I això, per a mí, no deixa de ser un fracàs. Ja t’ho vaig dir. Durés el que durés volia viure-ho al màxim. I no ho hem aconseguit.
Potser ens ha mancat donar-li una mica més de temps. O potser ni així haguéssim resultat victoriosos. Mai no ho sabrem.
El nostre recorregut comú acaba aquí i els nostres camins comencen a divergir. “Tinc uns records increíbles de tu”, em dius mentre em beses i abraces. I jo et torno els petons amb tota la passió de la que sóc capaç, donades les circumstàncies, sense poder evitar que una peneta se m’instal·li al cor. Perquè et trobaré a faltar. Ja t’estic trobant a faltar. Sobretot al teu jo més físic… Puc passar sense que m’estimis, però no sé si podré passar sense que em toquis. I sabent que no et podré exigir, cantant-te, que ho facis. What are you waiting for?!
Egotista 