Feia dies que no em passava per aquí. Em temo que un estat d’ànim bàsicament joiós juga bastant en contra de les meves aspiracions literàries. Uf, massa pretenciós! Deixem-ho en que no ajuda a la meva dedicació escriptora. I sí, I feel quite happy!
Tot i així, no volia deixar de comentar cert titular que vaig llegir l’altre dia en un mitjà. “L’amor és l’opi de les dones”. L’autora de la frase era l’escriptora Carme Riera, de qui he llegit un parell de molt recomanables llibres. No vaig poder entrar a llegir l’entrevista sencera – no sé si perquè era un contingut premium del mitjà en qüestió -, així que desconec els matissos que hagués pogut afegir a tal sentència. Però em va semblar molt ben trobada.
En les meves estones mortes em dedico a escriure relats romàntics per a gaudi d’un públic femení. I és cert, és fàcil atrapar a les lectores amb aquests temes. Res no ens té més enganxades que l’amor. Voleu un exemple? Si Grey va funcionar tan bé no és únicament per les escenes de sexe, és perquè ell s’enamora d’ella. És una bonica història d’amor amb final feliç. Si al final ell li hagués dit a ella que ja estava fins a la p… de vainilla a la seva vida, que volia continuar exercint de mascle dominador amb moltes altres fèmines i hagués deixat a la nostra heroïna amb un pam de nassos, no hagués tingut ni la meitat de l’èxit que ha tingut. Necessitem somiar que podem ser la princesa d’algú. Que serem capaces de redimir al més insensible dels homes.
Però… és així? És l’amor el que ens enganxa? O la idea que tenim del que ha de ser o ens agradaria que fos l’amor? Personalment penso que estem més enganxades als grans gestos que als veritables sentiments. En el meu cas, disfruto els gestos com la que més…; però em temo que em reservo el dret a enamorar-me. Jo decidiré si hi incorporo sentiments a la història o si decideixo quedar-me únicament en l’aspecte estètic de la relació, que de per si ja em resulta prou plaent.
No és por. El patiment ajuda a sentir-se viu i la vida m’ha demostrat que sóc capaç de superar més o menys bé tràngols de tota mena. De fet, recentment ja vaig decidir deixar-me abraçar per la vertiginosa sensació que produeix l’enamorament. I sabia – com després es va demostrar – que m’estava equivocant; però va valer la pena. Em vaig provar a mi mateixa moltes coses amb l’experiment. I ara… simplement no sé si em ve de gust. O si ho necessito.
El camí que ja portem recorregut em sembla preciós. Si demà decidíssim no seguir junts, continuaria pensant que ha estat una de les experiències més boniques que he viscut mai. Per això penso: “cal?” És necessari que hi entrin sentiments més profunds?
I llavors és quan m’entra l’ànsia femenina de ser la protagonista d’ un gran amor i vull poder, el dia de demà, escriure en un mur que el que vam viure va ser molt gran. I això només ho podré fer si m’hi fico de ple. So… què faig?
De moment, deixem en suspens decidir si hem deixat de fer allò que dius que abans fèiem i que ja no fem… ok, baby?
Egotista 