Vaig arribar a aquell poble petit i vaig ser rebuda com la novetat que era. Jove, guapa, urbanita i parlant en aquella llengua exòtica. No vaig poder passar desapercebuda. I tampoc no volia fer-ho. Aquelles vacances eren l’oportunitat perfecta per oblidar que la persona amb la que realment volia estar estiuejava massa lluny de mi. No tenia ni complexes ni prejudicis. Així que em vaig deixar estimar.
Des del minut zero, vaig saber que no li era indiferent. És curiós perquè amb el temps vaig fer més mal a qui llavors va saber dissimular millor. Però això és una història diferent que haurà de ser explicada en algun altre moment (què gran el Michael Ende!).
M’era igual que tingués novia. No tenia cap intenció de prendre-li el xicot. Estava en aquell moment inconscient de la vida en que no et pares a pensar massa les coses – o potser jo mai no he abandonat aquest estat. Va ser un coqueteig, van ser uns petons, va acabar sent sexe… I mentre jo vaig ser allà, es va dedicar a enganyar a la seva xicota, a acompanyar-la aviat a casa per a poder estar amb mi. Així explicat sona lleig i no ens deixa en gaire bon lloc com a persones. Però llavors ja creia que no tenia cap importància i el temps ha demostrat que així era. És amb ella amb qui es va casar i amb la que va tenir dos marrecs.
És veritat que les coses podrien haver anat diferent si jo no hagués decidit que allò no era més que una aventureta d’estiu. Amb tota probabilitat (tinc cartes que ho proven), ell ho hagués deixat tot si jo li hagués dit “vine!”. Però jo no em vaig permetre cedir ni un centímetre en l’aspecte sentimental.
Sovint penso que potser és cert que no escollim les persones de les que ens enamorem, però crec que és possible elegir de qui no fer-ho. La veritat és que, en aquell moment, jo ja tenia el cor ben lligat amb algú altre. Però fins i tot quan he estat sola, hi ha hagut vegades en que conscientment he decidit: “d’aquesta persona no m’enamoraré”. I és que enamorar-se pot resultar molt inconvenient en segons quines circumstàncies.
Tampoc sóc molt enamoradissa jo. Només crec haver-ho estat de tres persones. M’agradaria pensar que és perquè sóc una persona exigent, però no és cert. Un d’ells és precisament aquell qui menciono de passada en aquesta història i no es pot dir que sigui el prototipus d’home que diria que m’atrau: culte i intel·ligent. O potser estic confosa i tres persones són moltes de les que enamorar-se en tota una vida…
En quant al meu flirt estiuenc… Una vegada cada dos anys, aproximadament, coincidim en algun lloc. Ens saludem. No és una salutació freda. Només ell i jo sabem el que va haver-hi entre nosaltres i això uneix molt. Ho noto en el segon en que em mira. I quan m’abraça.
Pst, Pau, m’he centrat massa en l’anècdota i poc en la reflexió, oi?
Egotista 
Com altres vegades, contes una història que ens convida a reflexionar, que quasi em sembla més interessant que llegir una reflexió on l’autor/a només permet al seu lector ser partícep estant o no d’acord. Potser és que soc un crític al que tens comprat, però m’agrada molt més aquest plantejament que tu fas. Una història, real o no, que ens provoca, ens incita a pensar, què està bé, què no, què hauria fet jo, què vaig fer… De vegades abordant situacions més o menys sòrdides, posant a prova el nostre lliure pensament o el conservador o el masclista que teníem amagat dins nostre i no ens havíem atrevit mai a despullar.
M'agradaM'agrada