Primavera

Potser ha estat la manera en que suaument m’ha deixat anar un sinzer “¿cómo estás?” que li he dit el que no explico a ningú, que necessito fer un reset amb la meva vida i que no aconsegueixo trobar el moment, que vol dir que no puc reunir les energies necessàries, per a fer-ho.

Em cau bé. És agradable i és fàcil veure que és una bona persona. Però som molt diferents, amb ben poca cosa en comú: vivim al mateix barri i els nostres fills van a la mateixa escola. Per això m’estranya haver-me sinzerat amb ell i haver començat a despullar-me emocionalment. De seguida he estat conscient de la meva debilesa i he reconduït la conversa als llocs comuns. Apenes li he deixat el temps suficient de desitjar-me que ara amb les vacances sigui capaç de trobar una mica de pau d’espèrit.

Vacances. A la meva escola se’n deien de Setmana Santa. A la dels meus fills de Primavera. Petites variacions lingüístiques que proven que anem progressant.

PD: per cert, no vaig recordar la contrasenya, però amb un programa de desencriptació vaig poder veure les primeres línies de l’arxiu misteriós: era un diàleg en anglès que havia escrit entre dos personatges inventats, per pur divertimento.