Tota una vida a les escombraries

Diumenge a la nit vaig estar veient la cerimònia dels Goya a la tele. No tenia previst fer-ho. Enguany haig de reconèixer –amb ràbia – que no he vist ni una sola de les pel·lícules nominades. I la cosa té especial delicte tenint en compte que un apreciat conegut formava part de l’equip de rodatge de The Impossible i tant ell com la seva parella tenien molt d’interès a que veiés la pel·lícula i els hi donés la meva opinió. Encara no faig tard. Encara puc veure-la. Ho faré!

La gala em va atrapar. Veure a l’Eva Hache disparant a tort i dret contra tantes coses horribles que ens envolten, començant pel ministre Wert, em va produir aquella barreja de nervis, vergonya i complaença que ja coneixeu.  I estic a favor de que qui no vulgui dir res no ho faci, però que qui vulgui dir-ho no deixi de fer-ho.

De resultes de la gala, m’he quedat amb moltes ganes de veure el  curt A story for the Modlins. El que van explicar, m’ha cridat molt l’atenció. Sembla ser que el pare Modlin feia d’actor i la seva gran fita va consistir a aparèixer a la desassossegant Rosemary’s baby, del Polanski. La seva dona era pintora. Pintora de l’Apocalipsi. Es van traslladar a viure a Madrid amb el seu fill i van viure una existència aparentment estranya, molt de portes cap endins. Tots tres van morir i les seves pertinences van acabar a les escombraries, on les va trobar i rescatar un dels responsables del projecte. Va investigar al respecte i en el curt han fabulat una mica al respecte de com devia haver estat la vida d’aquesta gent.

Aquests són els Modlin. No em digueu que la foto no té miga.

La història m’ha recordat a una altra. A les fotos que hom va trobar en un mercadillo i que componen el llibre “In almost every picture”. Són fotografies realitzades entre els anys 1956-1968 i estan fetes per un marit a la seva dona. En elles la senyora posa a través dels anys i els llocs que visiten. Canvia el paisatge i canvia el seu estilisme.

Vaig saber de l’existència d’aquest llibre -i, de fet, recordo haver-lo tingut entre les meves mans – fa molts anys gràcies a un bon amic. Ens va semblar molt curiós. Tota una vida en imatges per acabar dins d’una maleta per a que algú et trobi i decideixi fer-te un llibre. No es sap qui és la senyora. Es rumoreja que algú la va reconèixer com una ex-companya seva de Telefonica, però no he trobat informació al respecte. Així que el misteri persisteix. Com les seves fotos.

Potser quan jo mori, algú trobarà el meu blog sepultat entre milers i milers de pàgines web abandonades i es preguntarà coses sobre mi. Potser se’l troba ja algú ara per casualitat. Em sembla que no deixo molt per a la imaginació… Almenys no acabarà a unes escombraries físiques.