La maternitat…

Repassant el Facebook em trobo amb que una ex-companya de feina ha començat un blog. Em sap greu anomenar-la així. La realitat és que quan treballàvem juntes la considerava una molt bona amiga. També és cert que just abans de que jo marxés de la feina, ja ens havíem començat a distanciar una mica i deixar de treballar juntes i el fet de viure en ciutats diferents ens va portar a perdre definitivament el contacte. He dit “definitivament”? Nooo! Facebook va acudir al nostre rescat.

El blog que ha escrit és sobre l’experiència de ser mare. M’he estat llegint els seus posts i deixant de banda que no m’han semblat gaire ben escrits – cosa que m’ha sorprès perquè esperava més d’ella -; els he trobat llunyans. Jo sóc mare. Ella té dues filles i jo tinc tres fills. Sempre havia desitjat ser mare i, si em pregunten al respecte, probablement afirmi que és la tasca més important de la meva vida. Però, a la vegada, no deixa de ser una cosa de tantes.

Només cal que reviseu aquest blog. No renego de la meva condició de mare, però penso que tampoc en faig bandera. Em converteix això en una mala mare? Ja sé que direu que no. Però, per què no sento el mateix que ella explica? Per què mai no subscriuria una frase com “voler recollir les experiències dels qui tenim la sort de tenir (sic) el més meravellós que es pot tenir en aquest món: els nostres fills”, amb que es presenta el blog?

Els meus fills són meravellosos, però també ho són la meva parella o els meus amics. Sé que puc viure sense fills, no sé si podria viure sense amics. Potser sí. Però, francament, què té d’emocionant parlar sobre farinetes? Com pots escriure un blog sobre únicament aquest aspecte de la teva vida? Suposo que el que més m’ha decebut és que limita cada tema a tres o quatre frases anodines i suades. Potser és la seva poca destresa explicant-se el que m’allunya del tema i no pas el tema en si.

Però… per què haig de ser tan crítica amb quelcom que ella ha escrit amb il·lusió i bona fe? Per què em molesta que transmeti una imatge tan pobra de si mateixa? Sempre ha estat així i jo no m’adonava o és que la maternitat li ha estovat el cervell? Com puc parlar  així? Ha de ser tota la gent que m’envolta brillant i/o interessant?

Probablement el que passa és que tinc enveja de que ella hagi trobat en la maternitat el seu leit motif, mentre que jo arrossego com puc la meva polièdrica vida.