La vacant imprevista

Ara fa un parell de dies que vaig marxar de Pagford, un bonic poblet anglès que en la meva imaginació he construït – segons indicacions de la seva creadora – a base de retalls dels meus propis records americans i irlandesos. L’autobús escolar dels seus protagonistes ha passat pels mateixos carrers dels barris perifèrics residencials de Dublin que travessava el meu bus per anar a classe cada matí. L’institut Winterdown de Pagford té una més que ressenyable semblança amb l’institut públic de Philipsburg, NJ. La placeta on en Howard Mollison té la seva xarcuteria delicatessen també és sospitosament semblant a la plaça d’Easton, PA, on hi ha la Crayola.

J.K, Rowling ha aconseguit, tal i com sempre ha fet quan m’explicava les aventures i desventures d’en Potter, atrapar-me des de la pàgina 1. No era una vida fàcil la del Harry, havent de fer front a Voldemort i els seus Cavallers de la Mort, però la dels habitants de Pagford és pitjor. Més terrible. Per real.

Arrenglerades fileres de cases unifamiliars de classe mitjana amaguen la miserable existència, el trist passar, de persones que aparentment ho ténen tot. Jo m’hi he sentit identificada amb molts  d’aquests individus, la qual cosa probablement no diu res bó a favor de la meva vida… però és el que hi ha.

El llibre m’ha agradat molt, he disfrutat  llegint-lo – malgrat la seva inherent tristor. Assumeixo com és la realitat en la que vivim. Assumeixo que sempre marxen abans d’hora els més bons. Assumeixo que no hi ha justícia divina. Assumeixo que la vida, en general, és bastant merdosa. I tot i així… té la capacitat de fer-nos molt feliços en petits moments.

Moltes d’aquestes estones glorioses te les proporcionen certes lectures. Com la d’aquest llibre. Almenys a mi.

Gràcies, un cop més, J.K. Rowling!