June is coming

Ja som al març. La màxima per a molta gent aquests dies és “Winter is coming”, fent referència a la propera estrena de la segona temporada de Juego de Tronos. La meva és “June is coming”. El mes de juny és el nostre mes. El mes en que hem de trobar-nos per a gaudir d’un bright june afternoon tocant el tambor al parc, perquè mai no es fa fosc. Al mes de juny no poden passar coses dolentes. Així que aquí l’espero.

I quan arribi, ens acostarem a un Dunkin i mirarem si “estan posant el nostre donut”, el de crema de vainilla. En cas contrari – i com acostuma a passar-, ens agenciarem uns deliciosos cupcakes – si pot ser de la botiga d’Enric Granados -, i si no, sempre podrem recórrer al Strawberry Cheese Cake de Hagen Dazs i seure a menjar-lo “mano a mano” a la plaça Catalunya amb unes culleretes comprades a El Corte Inglés per a l’ocasió.

Mentre admirem el físic dels vianants que passen davant nostre, tu m’acusaràs de tenir un greu problema. Però després recordaràs que canto com els àngels i m’ho perdonaràs tot. I ens decidirem a anar a la recerca d’una caseta de fusta per penjar a la paret. Una caseta amb compartiments en la que podrem col·locar miniatures kitsch. I mentrestant ens direm aquelles coses que només tu i jo podem dir-nos: que sóc el teu nuvolet de sucre i que tu ets el meu pastisset de crema.

I riurem recordant el formatge que “pudo haber sido y no fue” i el foie tan exquisit que vam tastar aquell cop. Rememorarem les nostres passejades per ciutats com Amsterdam i Madrid. Revisarem les revistes del cor a la recerca d’un important esdeveniment que justifiqui la seva compra. I tararejarem “She’s like the wind”…, mentre anem en el metro. En algun moment treuràs una gravadora i intentaràs enregistrar la meva veu… Ens petarem recordant a la “meva enemiga”, però mai tant com la nit aquella en que les drogues ens van accentuar els sentits i, sobretot, la risa.

Deixaré un funeral per marxar amb tu de concert (un de tants!) i mentre esperem per entrar repassarem noms i conceptes impossibles per a l’examen de l’endemà.  I aquesta vegada tindrem sort perquè haurem anat amb el carnet “no como si viniéramos al club” i no ens haurem posat “hister-lings”. I, sobretot, perquè els Lemonheads ens agraden i el Tomeu Penya, no.

Un dia somiaré que rebo un petit paquet mentre sóc als EUA que conté una cinta de cassette i cap nota, però sabré que és teu. I ballaré a la teva salut les cançons de la noia “a la que tots deixen” (i mira-la ara, la punyetera!). Tu, mentrestant, obriràs la bústia de la teva humida ciutat del nord i hi haurà un paquet ple d’exòtiques llaminadures esperant-te. I sabràs quant t’estimo.

I ens farem vellets entre àpats, pel·lis xorris i dolços. I quan faltem, tot serà com una assolellada tarda de juny i estarem estirats al parc rient-nos de qualsevol tonteria… fins que tu t’hauràs d’aixecar per anar a buscar al Duvi que haurà marxat corrents guiat pels seus instints primaverals.

Quin gran tresor els amics!