Any nou. És increïble com la majoria de gent que conec estava desitjant treure’s el 2011 de sobre… A les notícies no fan més que repetir que el 2012 serà un any encara més dur, però jo estic esperançada. Com que sempre s’equivoquen, segur que aquesta vegada, també.
De totes maneres, algunes coses bones devia tenir el 2011, així que vaig a reconèixer-li… Per exemple, les vacances d’estiu van estar bé. Potser no van ser millors que les d’altres anys, però van ser correctes. Vam poder fer-les. Això ja és prou bó.
Abans de les vacances em va caure inesperadament un viatge llampec a Londres que em va permetre patejar una ciutat que ja començava a enyorar massa i entrevistar a l’Alan Rickman, a qui sempre he admirat.
La meva amiga Eva em va convidar a un concert de Manel a la seva ciutat. I ens va convidar a mi i a altres dues amigues a passar un cap de setmana fantàstic al seu apartament a la Cerdanya francesa. També em van convidar a un dels concerts de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi i vaig disfrutar com una enana saltant als compassos de les cançons de Bon Jovi a l’Estadi Olímpic.
Vam poder anar un cap de setmana a la neu amb els nens i s’ho van passar pipa i, de retruc, nosaltres també. I tot indica que aquest any repetirem. També vam passar un finde molt familiar amb els amics al Priorat – que era una assignatura pendent que teníem de fa molts anys.
Juntament amb una amiga ens vam encarregar de l’edició de la revista de l’Ampa i vam poder treure dos numeros la mar de macos. I a més, vaig acabar l’any com a Presi ( tot i que això encara no tinc clar si és bó o dolent).
I van nèixer tres nenes precioses: l’Àgata, la Juno i la Carlota.
I segur que si continuo pensant… encara trobaria moltes més coses bones. Així que, 2012, posa’t les piles!
Egotista 