Malgrat que la feina continua sent un cau de maldecaps i que cada matí noto que el que faig, més que anar-hi, és arrossegar-m’hi fins a ella; he introduït una millora important: l’Spotify. Els problemes amb música semblen menys problemes.
Així és com aquest matí la meva llista de reproducció m’ha portat al “Brown Eyed Girl” de Van Morrison. I aquesta era jo! La majoria de les seves xicotes anteriors gaudien de bonics ulls blaus. Així que quan anàvem a les carreteretes perdudes del Tibidabo amb el seu Renault 5 “desvencijat” i sonava aquesta cançó al seu cotxe, i ell la tararejava mirant-me, només podia estar destinada a mi.
Ens va presentar una amiga comuna, en un bar del Raval on celebrava el seu aniversari. El vaig trobar guapíssim des del primer moment. Fins i tot avui dia, penso que ell és el més guapo de tots els nois amb els que he estat. I com que es dedicava a cavalcar les onades, tenia el cos moldejat pel vent. Era treure’s la samarreta i jo ja no tenia cap per a res més. No m’ha passat mai amb ningú altre real.
Ens vam enrotllar aquella mateixa nit i si no vam acabar al llit és perquè algunes de les meves amigues venien a dormir a casa meva. No recordo exactament, cosa que em sorprén sobremanera, quan ni on ens vam allitar per primera vegada però em sóna que si no va ser l’endemà va ser l’altre. I si no va ser en el R5 devia ser a l’habitació de fusta que semblava un vaixell i que tenia a casa dels seus pares. Tant és, ho vam fer infinitats de vegades a tota mena de llocs. No parlàvem mai d’amor. Ens agradava estar junts, i jo, sobretot, em sentia afalagada de que algú com ell estigués amb mi.
Apenes recordo quines altres coses fèiem junts i això que vam estar força mesos junts i, de fet, ell va establir el meu primer rècord de permanència amb algú. Curiós quan justament nosaltres no parlàvem de futur… No recordo cap cinema, cap sopar… tot i que suposo que alguna cosa més devíem fer. Catxis, com és de selectiva la memòria! Sí que recordo un partit de tennis que va fer contra el meu germà i em veig a mi, bavejant, admirant com matxaca al seu contricant, amb els abdominals al descobert. El meu bro no va tenir cap opció, doncs ell havia estat de l’equip de tennis de la seva High School. Sí, havia estudiat als EUA, i això també era un punt d’unió entre nosaltres.També el recordo fent-me una trena de fil als cabells una nit a la meva habitació. Aquella trena m’encantava; era tan visible que semblava que em digués constantment “ets d’ell”.
En arribar l’estiu ell marxava a una localitat costanera a donar classes de vela (what else?). Així és com es guanyava els diners que li permetirien, en un altre moment de l’any, viatjar a algun paradís del surf. Llavors no teníem telèfons mòbils i ell ni tan sols tenia telèfon fix a l’apartament on vivia, així que quan va marxar, vaig quedar a expenses de les seves trucades. Però va fer-ho. Vam passar un Sant Joan perfecte i vam tenir encara una altra trobada que vaig improvitzar presentant-me en aquell poble per aclarir un desencontre que havíem patit per telèfon. El millor va ser com es va posar de content quan em va veure. Em va convidar a un sopar molt romàntic i vaig passar la nit amb ell abans de tornar a la feina a Barna a l’endemà. Llavors ens vam dir una mica que ens estimavem, però també vam establir que la nostra era una relació oberta i que, en aquell estiu que passaríem separats, podrien entrar altres persones.
A l’agost em va convidar a passar un cap de setmana a l’apartament, amb els seus pares. A mi se’m feia una muntanya que em presentés als seus pares, però ell – malgrat que mai abans no havia portat cap altre noia a casa, s’ho prenia amb molta naturalitat. Em va presentar com la seva xicota a tots els seus amics i amigues del Club on treballava. Jo al·lucinava; no entenia que ell estigués amb mi estant com estava envoltat de totes aquelles noies guapíssimes, amb cossos esculturals, de famílies riques i cognoms estrangers. I, lògicament, elles tampoc no ho entenien. Mentre els nois s’exhibien jugant al volley a la platja, com a mínim un parell d’elles van venir a demanar-me “ets la xicota del J.?” I jo responia “bé… som amics”. Però la realitat era que mai ningú, i ell menys que ningú, havia convidat a ningú de fóra a passar el cap de setmana en el seu oasi platjer. Jo, en canvi, no el vaig presentar mai als meus pares. No sé si mai es van enterar de la seva existència.
Va arribar el setembre i ens vam veure. Vam fer recompte dels nostres ligues estiuencs i, contra tot pronòstic doncs sempre vaig pensar que jo estava més penjada d’ell que ell de mi, ell no s’ho va prendre bé. Masclisme? Potser sí, però no va acceptar bé que jo hagués estat amb algú altre i va dir que preferia que no ens continuéssim veient. Per a mi va ser un pal, però sabia que aquella relació no tenia futur i sempre em va semblar que com jo no podia aspirar a estar amb algú com ell, qualsevol dia s’acabaria la meva sort. I el dia havia arribat.
Havia planejat una de les meves estades EUA per a aquella tardor i pocs dies abans de marxar em va trucar i ens vam veure. Va reconèixer que no havia sabut gesrionar bé la seva gelosia, però jo marxava un mes fóra i no ens vam comprometre a res. Sí que em va fer un petó a la boca per acomiadar-se abans d’agafar un tren. Me’n vaig anar a l’altra banda del món, però recordo perfectament què és el que volia. Així que quan en un dels malls, la meva amiga Becky em va empentar a demanar-li un desig a Santa Claus; el tal Santa – que sota la barba vaig veure que era un noi poc més gran que jo -, em va fer seure a la seva falda i em va demanar alegrement “So… what do you want for Christmas?”, jo vaig respondre “I want my boyfriend back”. Existeix una foto d’aquest moment.
I sí, en tornar, vam estar junts encara alguna vegada… però ell va marxar al poc a treballar a l’estranger i jo vaig conéixer altra gent i el vaig anar mica en mica oblidant. I, naturalment, ell també havia conegut d’altres. Amb els anys va estar vivint durant bastantes temporades als indrets més llunyans del món: Islàndia, Sudàfrica, Austràlia, Hawai… per finalment establir-se als EUA continental, on segueix i des d’on rebo notícies seves cada x temps. Encara una vegada que va venir a visitar a la família per Nadal em va trucar i em va venir a buscar a la sortida de la feina per anar a fer un cafè. L’endemà les meves companyes de feina que l’havien vist no deixaven de comentar com n’estava de bó. Ai, si…
Egotista 