Reviso el Facebook i em trobo amb que les noves generacions dónen tanta importància al sol i a la lluna com als dispositius electrònics ;-). Fent broma penso en els mòbils de Calder, i de retruc en el Whitney Museum. Ens va agradar moltíssim, però és dur viure en una ciutat en la que competeixes amb el Guggenheim i el seu fantàstic envolcall arquitectònic i el Moma. I això sense entrar a jutjar Metropolitans, etc.
És clar que el Moma és “lo más”. La primera vegada que vaig anar-hi em vaig quedar bocabadada durant força estona davant de les Demoiselles d’Avignon. Mai hagués pensat que un quadre em pugués impressionar tant. Vaig flipar amb els quadres del Pollock i em vaig reconciliar amb Miró. Recentment he pogut veure l’expo de Miró a la Tate Modern i continuo comulgant amb ell. En qualsevol cas, des de la meva absoluta ignorància en qüestions pictòriques, crec que Picasso és el més gran de tots. Majúscul.
El meu favorit, no obstant, és Chagall. M’apassionen els seus quadres, especialment aquells en els que ell i la seva senyora surten volant… agafant-se de la mà o besant-se, abraçant-se… Vaig tenir sort i just la Crayola Factory li feia un homenatge el dia que la vaig anar a visitar. Ningú dels meus coneguts n’havia sentit mai a parlar. Així són els EUA, un país de contrastos. A apenes dues hores d’uns dels millors museus d’Art Modern del món, i vivint una existència totalment aliena a quelcom tan fascinant.
Egotista 