Malgrat que sóc una persona entestada en veure-ho tot en negatiu i en creure que el destí es conxorxa tot sovint per a que les coses no em vagin bé; la realitat és que sóc una persona altament afortunada. I de totes les fortunes que tinc, en el top 3 estan els meus amics.
Amb un d’ells porto parlant de la vida i les persones des de l’adolescència fins al dia d’avui. Les nostres passejades urbanes són mítiques i ara tenim la sort de viure a escasos carrers de distància, circumstància que lamentablement no aprofitem tant com hauríem. Abans d’ahir em va convidar a sopar i ens vam posar al dia de les nostres vides – de les coses que s’expliquen i de les que no.
Al contrari d’altra gent que menciono en aquest blog, és molt possible que ell sí que s’hi deixi caure en algun moment i llegeixi el que he escrit. De fet, llegint el títol ja sabrà que aquest post només pot fer referència a ell. Però no tinc secrets per a ell i la nostra estimació està ja per sobre de tot, del que jo pugui escriure i del que ell em pugui explicar. Amor, aprofito per agraïr-te novament el sopar – no sé si ho vaig fer prou – i el piropo que em vas dedicar en trobar-nos. Per a mi, no té preu. I penso fer-me més digna d’ell encara 🙂
Ara que el meu desig de fugir d’un dia a dia molt dur, especialment a la feina, m’està portant per les carreteres de les meves antigues relacions; aprofito per a recordar algún moment mític viscut amb tu. I és que, crec que tu i jo vam viure un dels moments més transgressors de la meva existència: en una revetlla de Sant Joan, tu i jo ballant i besant-nos apassionadament davant dels nostres pares – i tots els seus amics -, malgrat que no érem ni parella… Tu i jo per sobre del bé i del mal. Com podria ara ser diferent?
T’estimo.
Egotista 