Moment (im)perfecte

Als EUA era molt fàcil lligar. Ser europea et dotava de cert exotisme irresistible i si eres una mica mona, doncs ja ho tenies tot fet. Recordo la primera date amb un noi americà. No m’agradava gens i és possible que per aquest motiu hagi oblidat totalment el seu nom.

Jo estava de vacances en un recinte vacacional a l’estil Dirty Dancing. El camp consistia en una sèrie de cabanes diseminades entre el frondós bosc que bordejava un llac enorme i preciós, al nord de l’estat de Nova York.  La nostra cabana estava a tocar de l’aigua. Hi havia una sèrie d’edificis i instal·lacions comuns: la sala d’actes, el bar, la platja,  la cabana on podies anar a fer manualitats, la botiga, l’infermeria i el menjador, que era on anàvem a fer tots els àpats del dia. Cada dia tenies una sèrie d’activitats a les que podies apuntar-te per diversió i una d’obligatòria, el sermó del matí. Sí, vacances religioses. Va ser precisament allà on vaig veure en un cotxe l’enganxina: “Evolution, when scientists made monkeys of themselves”.

Al menjador, cada taula teníem assignat el nostre propi cambrer. Tots éren nois i noies que estudiàven a la Universitat (requisit imprescindible per poder servir les taules) i tocàven algun instrument de l’orquestra del camp. El nostre tocava el trombó i des del primer dia vaig notar que li feia gràcia. Com ja he dit, no m’agradava gaire, però un dia em va demanar si volia sortir amb ell en la seva tarda lliure. Vaig acceptar per curiositat.

Després de les seves tasques va passar a buscar-me per la cabana i vam anar xino-xano a passejar pel camp. Vam acabar a un lloc que jo no havia vist fins aquell moment, l’edifici on estàven les habitacions dels nois i noies del servei. Allà hi havien alguns dels seus amics i me’ls va estar presentant. Estàven clarament impressionats de que el meu cambrer estigués passant la tarda amb una noia estrangera, i ell n’estava d’allò més cofoi amb si mateix. Mentrestant, jo procurava tenir els braços creuats el màxim de temps per a evitar que en un descuit em pugués agafar de la mà. De fet, es va passar la tarda fent-me comentaris destinats a fer avançar la nostre coneixença cap a quelcom més “afectiu”, però jo utilitzava l’excusa de l’idioma per frenar els seus avanços. Finalment, es va fer tard i em va haver d’acompanyar a la cabana sense que hagués aconseguit ni mig cast petó.

Els dies següents va estar d’allò més amable amb mi al menjador, circumstància que provocava les mitges-rialles dels meus acompanyants, però apenes ens quedàven dies allà. La darrera nit, per a sorpresa meva, es va presentar a la cabana perquè volia parlar amb mi. Em va portar a un lloc apartat al costat de l’aigua, entre els arbres i sota les estrelles de juliol i allà, en el millor dels escenaris possibles, se’m va declarar. Ironies del destí: quan el marc és perfecte, resulta que falla el més important: la persona. Molt afalagada, li vaig agraïr el gest, però li vaig fer veure que en circumstàncies normals vivíem en continents diferents…

Aquest és el llac.