Tornem-hi?

Fa més d’un any que no poso els dits sobre el teclat i em deixo caure per aquí. Jo també he caigut a la trampa del Facebook: esforç mínim, possibilitat de mantenir contacte relativament bona… Als qui som d’egotistejar, el Facebook se’ns queda curt; però a les qui som mares de tres mocosets de menys de quatre anys, trobar una estoneta prou bona per a seure i escriure tranquil·lament resulta quimèric.

És una excusa. El meu principal neguit actual és: "tinc quelcom interessant a explicar?". I sempre conclueixo que no. Els meus dies transcorren tots de la mateixa manera: llevar-se, vestir (o ajudar a vestir) nens, preparar motxilles, anar a l’escola, anar a treballar, dinar, recollir nens, anar al parc, banyar nens, sopar, posar rentadores, dormir. No són dies avorrits, els nens els omplen i de quina manera. Però algú apart de mi i son pare té ganes de llegir les moneries i gracietes que fan els meus nens?

Avui he pensat que això de no tenir una vida plena de divertides anècdotes i experiències interessantíssimes no tenia cap importància. I és curiós que m’ho ha fet pensar el blog d’un dels meus millors amics… un blog que calenta motors, doncs està a punt a emprendre un llarg viatge de bastants mesos que el durà a França, Rússia, Japó, Canadà, Estats Units…  I mira, en comptes de cohibir-me, m’ha animat. Potser he pensat que en un moment donat li podria manllevar les anecdòtes viatgeres que vagi publicant durant el seu periple… 🙂 Em guardo la possibilitat a la màniga per si decideixo ser una presència constant per aquí i tinc un dia fluix. Sé que ell m’ho permeterà, com m’ho permitiria gairebé tot.

I donat que el post m’ha portat fins a ell, aprofito per a desitjar-li des d’aquí el millor dels viatges. D’alguna manera, sento que estaré una mica viatjant amb ell… Por lo pronto, demà a la nit estarem compartint téte a téte un sopar de comiat. 

No puc acabar aquest post i tornar a les meves rentadorades sense esmentar que l’altre factor que m’ha fet acabar de decidir-me a tornar a escriure ha estat el comentari que el Pere va fer en l’anterior post. Gràcies, Pere! A veure si no em rendeixo…