Fa més d’un any que no poso els dits sobre el teclat i em deixo caure per aquí. Jo també he caigut a la trampa del Facebook: esforç mínim, possibilitat de mantenir contacte relativament bona… Als qui som d’egotistejar, el Facebook se’ns queda curt; però a les qui som mares de tres mocosets de menys de quatre anys, trobar una estoneta prou bona per a seure i escriure tranquil·lament resulta quimèric.
És una excusa. El meu principal neguit actual és: "tinc quelcom interessant a explicar?". I sempre conclueixo que no. Els meus dies transcorren tots de la mateixa manera: llevar-se, vestir (o ajudar a vestir) nens, preparar motxilles, anar a l’escola, anar a treballar, dinar, recollir nens, anar al parc, banyar nens, sopar, posar rentadores, dormir. No són dies avorrits, els nens els omplen i de quina manera. Però algú apart de mi i son pare té ganes de llegir les moneries i gracietes que fan els meus nens?
Avui he pensat que això de no tenir una vida plena de divertides anècdotes i experiències interessantíssimes no tenia cap importància. I és curiós que m’ho ha fet pensar el blog d’un dels meus millors amics… un blog que calenta motors, doncs està a punt a emprendre un llarg viatge de bastants mesos que el durà a França, Rússia, Japó, Canadà, Estats Units… I mira, en comptes de cohibir-me, m’ha animat. Potser he pensat que en un moment donat li podria manllevar les anecdòtes viatgeres que vagi publicant durant el seu periple… 🙂 Em guardo la possibilitat a la màniga per si decideixo ser una presència constant per aquí i tinc un dia fluix. Sé que ell m’ho permeterà, com m’ho permitiria gairebé tot.
I donat que el post m’ha portat fins a ell, aprofito per a desitjar-li des d’aquí el millor dels viatges. D’alguna manera, sento que estaré una mica viatjant amb ell… Por lo pronto, demà a la nit estarem compartint téte a téte un sopar de comiat.
No puc acabar aquest post i tornar a les meves rentadorades sense esmentar que l’altre factor que m’ha fet acabar de decidir-me a tornar a escriure ha estat el comentari que el Pere va fer en l’anterior post. Gràcies, Pere! A veure si no em rendeixo…
ego, no ens rendirem pas!
jo tinc moltes ganes de llegir tota mena d’anecdotes dels teus tres nens, així que ni que sigui per a mi, de tant en tant ho podries fer…
quina envejaaa aquest viatge del teu amic!
molts petonets i fins aviat, blogairement parlant 🙂
M'agradaM'agrada
No se si cal una vida plena d’aventures, ami m’agrada veure altres maneres de veure el mon… un mon normal, com el meu, xo vist amb altres ulls!
M'agradaM'agrada
No puc acabar aquest post i tornar a les meves rentadorades sense esmentar que l’altre factor que m’ha fet acabar de decidir-me cheap mlb jerseysa tornar a escriure ha estat el comentari que el Pere va fer en l’anterior post. Gràcies, Pere! A veure si no em rendeixo…
M'agradaM'agrada