Escoles

"Acabarem treient-nos els ulls entre nosaltres…" – això ho va dir ahir un pare al parc. El comentari venia arrel del diabòl·lic tràmit de la preinscripció escolar en el que ens trobem immersos. A les escoles que ens agraden comptem amb mínimes possibilitats d’entrar-hi – poques places per a molts nens. Per a que us féu una idea: la que jo he escollit només permetrà l’entrada el curs vinent a 8 nens que no tinguin germans al centre. No sé si és que els pares i mares van fer una juguesca per parir tots a l’any 2005, però la cosa està així de crua i aquest any que ve es presenta a tope de germanets i germanetes.

I així és la vida. Jo que ho tindria bastant fàcil per entrar a l’escola que vulgués, gràcies a la nostra condició de família nombrosa, em trobo amb un panorama que em fa dubtar molt seriosament de les nostres possibilitats. Però me l’havia de jugar. Perquè no només tinc tres fills, sino que en tinc tres de molt petits, i això vol dir que cada matí ma mare m’ha d’acompanyar a deixar-los a la llar d’infants i m’haurà d’acompanyar també l’any que ve. Així que no és que vulgui una escola súpermegafashion, simplement m’he decantat per la que ens queda més aprop.

Els qui ja ténen els fills col·locats en anys anteriors ens miren i compadeixen, perquè recorden que aquest moment va ser igualment dur per a ells. Una época d’angúnia i incertesa en la que molts confesen que apenes dormien per la nit o que van plorar en saber que no entraven a l’escola que volien. I jo em pregunto: és això normal? És normal estar pagant impostos, escoltant constantment les xorrades dels polítics…, per acabar abocats a aquesta loteria de l’angoixa?