Avui és Sant Valentí i, tot i que no està de moda dir-ho ni fer-ho, jo sí que el celebro. Tot el que siguin celebracions són benvingudes a casa. Potser no hi haurà sopar romàntic (vaja, segur que no hi haurà) però anit li vaig posar al JM un llibre sota el coixí . Sabia que quan el veuria ja seríem 14 de febrer. I li va fer molta il·lusió.
Sobre llibres. Estic llegint “Los pilares de la tierra”. Encara no ho havia fet i estava intrigada per veure què té aquest llibre que ha enganxat a gent que agafa més aviat poquets llibres entre les seves mans. Em sembla raonablement ben escrit, però no m’està atrapant. Tot està com molt estudiat: ara toca una ració de violència, ara toca una ració de sexe, ho amanim amb quatre dades històriques, una mica de suspens, de maldat… i apa! Ja ho tens. Ës com una recepta, o com una pel·lícula, si ho preferiu. I sí, jo preferiria veure la peli. Però continuaré fins al final. Entre les moltes promeses que m’he fet per a aquest any – i que ja veurem si cumpleixo, ehem! – està la d’acabar tots els llibres que comenci.
El que pitjor porto de la lectura de “Los pilares…” són els episodis violents. No és que mai hagi estat una entusiasta d’aquests temes, però des que sóc mare no els puc suportar. Qualsevol mal infringit a un altre em causa un fríngol terrible de dalt abaix del cos. I no és perquè ho relacioni directament amb coses que podrien passar-lis als meus fills. No és això. Però pateixo massa.
Sé que a d’altra gent li passa. Ho hem comentat amb amics. I si les víctimes dels episodis de violència són nens, la cosa ja és tremenda. És curiós. Jo pensava que ja era una persona prou sensibilitzada abans de ser mare. Però ni comparació amb ara. No hagués imaginat que aquest era un dels efectes secundaris de ser-ho.
Entre els efectes macos de ser-ho i avui que és Sant Valentí sembla idoni parlar-ho està el de les papallones a la panxa que es senten quan s’acosta l’hora d’anar-los a buscar a la guarderia. Una sensació com d’estar en plena efervercència de l’enamorament. I sospito que aquest enamorament és dels que no s’acaba mai. O potser pensaré diferent quan tots tres siguin adolescents…
[@more@]
Egotista 
Estan preciosos!!!! No m’estranya que experimentis aquestes sensacions… Jo sento el mateix però, és clar, dividit per tres. Una abraçada! 🙂
M'agradaM'agrada
deu n’hi dó quant trapella junt!
Jo en tinc una de quasi tres anys i ja em toreja! i del de 19 ja no parlem.
T’aniria bé, a l’hora de llegir un llibre o veure una pel·licula amb parts violentes , ser conscient que és una ficció, sinò et pots perdre part del significat.
Plantejat que quan l’autor et mostra aquelles imatges el fa per un motiu, després, quan entenguis el motiu podràs valorar si era o no necessàri.
Recordo haver de deixar de veure un programa de TV3 que explicava la vida dels habitants prehistòrics de les nostres terres, el motiu per deixar-ho va ser tenir al costat la meva mare i la meva companya queixant-se de la “guarrada” que estavem veient.
Ens varem perdre una explicació d’història, millor o pitjor, no ho sé, per una escena violenta, que tenia un motiu: els homes prehistòrics menjaven la carn crua.
Que disfrutis dels teus dimoniets!
M'agradaM'agrada
Jorroñe, com creixen!!!
M'agradaM'agrada
jo no sóc de celebrar el que toca, però reconec que tot detall s’agraeix, encara que vingui quan toca 🙂
aquest llibre no el puc pas llegir, coses de manies insuperables..
l’enamorament filial s’enten perfectament! estàn preciosos tots tres, que grans, que macos!!!
molts petonets!
M'agradaM'agrada