El Pelli

Fa un parell de dies em va trucar una amiga per a comentar-me que s’acabava de trobar a un professor nostre d’EGB.  Al llarg de la vida un té professors, professores i tens “al professor”. I aquest és ell. Tot un personatge que ha marcat a generacions i generacions d’alumnes de la nostra escola. Tothom que hem estudiat allà, sent el seu nom i no pot evitar exclamar un “Ostres!”. I no només això, sino que qualsevol que hagi estat relacionat amb persones que han estudiat a la mateixa escola que jo, coneix les anecdòtes d’aquest profesor quasi com si les hagués viscut en persona (eh, Tatxe?).   Com que a 8è. d’ EGB ens donava Anglès, Matemàtiques i Literatura, les hores que passàvem amb ell eren moltes. El seu particular programa d’estudis va consistir a liquidar els temaris d’anglès i mates els primers mesos del curs per poder dedicar tota la resta d’hores de l’any a donar classes de la seva gran passió: la lteratura espanyola. Això significava que els dijous, per exemple, podíem estar perfectament cinc hores seguides sentint com recitava de memòria el gran monòleg de Segismundo a “La vida es sueño”.  Com que només teníem 13 anys, el que vam fer és desenvolupar perfectament la tècnica consistent en dormir amb els ulls oberts.  De totes maneres, ens va fotre tanta canya, que l’any següent, a BUP, tot semblava menys difícil. Especialment els exàmens. L’exàmen més llarg i més difícil de la meva vida no l’he fet ni a BUP, ni a COU, ni a la Selectivitat, ni a la carrera. Va ser el de final de curs de Literatura Espanyola de 8è. d’EGB. Vam començar a les 9 del matí i el vam acabar a les 5 de la tarda. Entre les anecdòtes, doncs, entrar en la classe anunciant “Hoy es el día D”. I preguntar a algun alumne, “¿de qué día hablo?” i quan algú contestava tot cofoi “del día del desembarco de Normandía”, ell responia ràpidament, “Noooo, del día de las ecuaciones de segundo grado”. O practicar la traducció dels noms de qualsevol personatge històric: “Llámale como quieras, Carlos, Carlitos, Carolo, Charlie, pero él es… Charles Darwin”.  També hi ha qui recorda que una tarda d’hivern ben fosca, va marxar el llum de l’escola just quant a classe s’estava llegint “La Celestina”. Va canviar res? No, la seva memòria va continuar llegint el llibre com si no hagués passat res… “En esto veo, Melibea, la grandeza de Dios…” “En qué, Calixto?”. I tot amb el seu peculiar tó de veu. La seva prodigiosa memòria és la mateixa que quan me’l vaig trobar dos o tres anys més tard de deixar l’escola al metro, em va preguntar com estava el meu germà, si ma mare encara treballava a Ciudad Real (com així havia estat durant un temps) i si tenia clar quina carrera pensava estudiar. Li vaig contestar que no gaire. I em va mirar i em va dir “Tú… Derecho…”, per seguidament, rectificar “uy, no, no… que tú no coges un libro para estudiar ni por casualidad” i va fer un “mmm… periodismo quizás”. I em va deixar anar un cop més allò de “tienes mucha capacidad, pero eres una gandula”. Amb els anys vaig estudiar Sociología, però no vaig exercir de sociòloga i sí de periodista. Quines coses! Té un nom tan peculiar, que tots recordem tan bé, que l’endemà de parlar amb la meva amiga, vaig voler comprovar al Google si en temps d’internet podíem trobar alguna cosa d’ell, si no res oficial, potser algun exalumne recordant-lo en algun blog… I no vaig trobar res. Tampoc jo m’atreveixo, sense el seu consentiment, a posar aquí el seu nom sencer… 

(He deixat passar uns dies sense escriure perquè em tenien amoïnada unes possibles males notícies de salut d’un familiar molt proper i no em veia amb cor de parlar de res més. De vegades, però, els bons desitjos funcionen i les notícies no han estat pas tan dolentes com ens temíem. Bien!!!) [@more@]