Obro el correu i em trobo amb un de la meva cosina que és el primer que envia després del seu aterratge a Anglaterra. Està escrit en castellà i no veig entre els destinataris a ningú que jo conegui, per la qual cosa interpreto que potser se li ha col·lat la meva adreça.
El mail és extraordinàriament nostàlgic, un tó que no li coneixia encara a la meva cosina. Té motius per a sentir malenconia pel que tot just acaba d'abandonar: per començar, el nombre de destinataris del mail indica que deixa un bon grapats d'amics aquí. Per altra banda, la seva no és una estança d'estiu sino que ha marxat allà a viure. Sense bitllet de tornada. Només amb el seu estrenat títol acadèmic i… un novio anglès.
El que passa és que porto tants mesos sentint-la tan decidida a donar a aquest pas, tan convençuda de que la seva vida passa per canviar d'entorn, que no m'havia parat a pensar que realment és una gran decisió. Que no és fàcil per a ningú. Que per molt novio que allà tingui, la seva família i amics estan aquí. Que començar una nova vida és un desafiament per a tothom, però que encara ho és més fer-ho lluny de tot el que t'ha acompanyat fins a aquell moment.
L'altre dia la senyora de fer feines m'explicava que s'estava plantejant tornar a Bolívia i viure'n allà un parell d'anys abans de tornar cap aquí (té papers i pot anar i venir quan vol). Cada vegada troba més insuportable viure lluny dels seus fills, perdre's el dia a dia de la seva infantesa i adolescència. A la meva vida actual no se m'acudiria un càstig pitjor que haver-me de separar dels meus fills. I quanta gent al nostre voltant està cuidant els fills d'altri mente els seus els ténen tan i tan lluny…
En definitiva, que sento una gran admiració per la gent que opta per marxar a viure a un altre país, tant si és una decissió voluntària com obligada per les circumstàncies, tot i que evidentment que un cas i l'altre ténen poc a veure. Un mai no sap el que li depara el destí, però sospito que l'emigració voluntària serà una de les assignatures que em quedaran pendents a la vida. I em sap greu.
A la imatge, Ellis Island, el que va ser important primer punt d'arribada als States per a milions d'immigrants.
[@more@]
Egotista 
si, conec aquesta sensació de vertígen, i sobretot la estranya soledat d’estar aillada dins el teu nuvol en català envoltada de nadius que t’ignoren. de totes maneres, es un gran repte i un gran regal, viure en altres entorns i coneixer altres costums, no te preu, tot i que pugui tenir moments durs… anims a la cosina.
jo també penso en aquestes mares que han de deixar els fills per a guanyar-se la vida… duríssim…
M'agradaM'agrada
marxar i deixar-ho tot enrera per anar a un altre país on no s’hi coneix ningú és emocionant però també difícil. I és just al moment de marxar, la nit abans, quan cau tot a sobre. I això que quan jo vaig marxar sabia que només era per un any! però deixar família, amics i xicota per anar a un lloc on s’és un estranger i on no s’hi coneix ningú… que fa por!
Però se n’aprèn molt! i val la pena perquè al final sempre ens en sortim. I si l’estada no és tan bona com es desitjava doncs cap problema: es torna i punt. Que és una decisió difícil però no definitiva!
Així que ànims per a la teva cosina i que ho gaudeixi molt!
M'agradaM'agrada