C’est la vie…

Ahir al vespre vaig estar a un funeral d'aquests que no haurien de produir-se mai. Hauria d'existir una llei divina que prohibís que tota persona es morís abans que sons pares. El funeral era per la germana d'un amic que va morir fa unes setmanes en un accident de trànsit a Turquia, on vivia.

Jo no la coneixia perquè malgrat que son germà i la seva parella són probablement dels amics que més freqüentem en l'actualitat; la nostra relació va començar a estretar-se just quan ella va decidir marxar a viure lluny. La meva mitja taronja i d'altres amics comuns sí que havien tingut ocassió de conèixer-la durant la carrera quan coincidien amb ella a casa dels pares de l'amic.

Van mirar que el funeral no fós trist. Van tractar de trobar el sentit possitiu a tot plegat. Van explicar que ella era una persona que un dia es va adonar que no era feliç i va prendre la determinació de buscar-se a si mateixa per aconseguir-ho. I sembla que així va ser, que la felicitat i a ella mateixa les va trobar a l'altra banda del món.

Però és clar, costa oblidar que el conte té un final precipitat, molt abans del previst.

A mi em feia vergonya plorar per algú a qui no coneixia, em va semblar obscè fer-ho, com si això fós un petit atac a la memòria d'una persona que mereixia que no la ploréssin de forma gratuïta; així que em vaig passar l'estona reprimint les ganes de plorar i en tenia, i moltes. Perquè no podia evitar sentir pena, per son germà i per sa mare, amb qui només he coincidit dos cops a la meva vida però suficients per saber que és una persona entranyable, i ràbia, perquè com he dit al principi, aquestes coses no haurien de passar MAI.

L'altra cara de la moneda es diu Teo. Va nèixer just una setmana abans de que la seva tieta morís en un accident de trànsit a Turquia. És un bebè preciós, menudet, que es porta com els àngels. I és una sort de bebè. Perquè ha vingut al món en el moment més trist de la vida dels seus avis, disposat a fer-los esbossar encara milions de somriures.