Avui he conegut al Pau: és petitet i preciós. Recorda molt a les fotos que he vist de quan sa mare i son tiet eren petits. He tingut la sensació de que serà un nen molt bó i molt simpàtic. Ha estat molt emocionant veure a sa mare exercint per primera vegada d’això, de mare…
Després de dedicar-li tota mena de compliments al petit, amb sa mare i d’altres amigues hem estat rememorant parts – la cosa es prestava: una amiga amb un nen d’un any, una que s’estrena en la maternitat i dues d’embarassades (de les quals, una amb bebès de 10 mesos – jo, claro). Hem parlat de com en aquells moments perdem tota la nostra intimitat, passem per moments físics d’allò més denigrants, i també de com es reacciona davant el dolor.
La mare recent ha explicat que ella es va convertir en la nena de l’exorcista, que fins i tot va arribar a mossegar a la seva parella. Que va ser tan heavy la seva reacció, que després no deixava de demanar perdó a totes les infermeres, llevadores i doctors del món. I aquests, naturalment, no li donaven importància: "ui, si sabéssis la de reaccions que vèiem per aquí…".
Jo, en canvi, quan vaig parir vaig ser tan civilitzada, vaig actuar amb tanta enteresa, que va ser una infermera la que es va queixar per mí al metge perquè tenia por que acabés parint la sala de dilatació sense epidural ni res. Després d’un part natural llarg i complicat – recordem, bessons – i fòrceps inclosos; una altra infermera li va dir al JM "que era increible com havia aguantat de bé, que havia estat molt forta". I em felicitaven per això.
Així són les situacions límits que comenta Océano al seu post: un no sap mai com reaccionarà. Si serà un heroi o un covard. Sóc a dies de tornar a parir i no em sento gens valenta. Estic pensant que ja vaig quedar bé un cop i que ara em puc permetre el luxe d’insultar a tothom a tort i a dret… ja us explicaré…
[@more@]
Egotista 
ai les situacions límit… millor no tastar-les perquè poden dur a desenganys! però be, si tu ja ho vas suportar dignament una vegada, per què no ara? de totes formes no em sembla una pèrdua de dignitat el cridar i patir durant el part. Quan una cosa fa mal doncs fa mal! i cridar és ben natural!
M'agradaM'agrada
Ànims, valenta. Si crides fort, ja en sereu dues.
M'agradaM'agrada
🙂 que dolça !! jo de tu em deixaria anar… encara que sobre parts sempre hi ha molt que dir, però el que si penso, que n’has de gaudir, apreta fort la ma del que puguis Þ
Besets!!
M'agradaM'agrada
Ai ai ai, ara m’has recordat quin “apuru” que vaig passar: a manca de 4, vaig tenir 5 estudiants de medicina + metge (casualment un conegut)+ enfermera + llevadora + auxiliar del torn de tarda que van ser substituïdes a meitat per enfermera + llevadora + auxiliar del torn de nit, una angoixa. Intimitat??? = 0.
No sempre es com a les pelis, no.
M'agradaM'agrada
Trobo que tens (i teniu) tot el dret de muntar un pollo brutal per tal de desfogar-vos.
Una abraçada, “valor y al toro”!
M'agradaM'agrada
Ostres! Et vaig perdre la pista quan tenies el blog a barcelonablogs, ara ja fa molt de temps, i estaves embarassada dels bessons. I ara et trobo que tens bessons i n’esperes un altre… quina sorpresa.
Jo no tinc fills, però em sembla que jo acabaria fent com tu: callant. I és que jo mai em queixo, i llavors sempre em fa una ràbia! És clar que jo no he passat per aquest tràngol i no sé pas què faria.
M'agradaM'agrada
felicitats per la nova nina! 🙂
M'agradaM'agrada