Tetrisejant

Als psicòlegs els hi encanten aquesta mena de coses i al final no saps si realment existeix o si fas tot el possible per a que existeixi. Em refereixo al síndrome niu o, dit d’altra manera, aquesta falera que ens agafa quan estem embarassades de voler adequar l’habitació i la casa per al nostre futur nadonet.

De resultes del primer embaràs, la casa va guanyar en colorainos a les parets, un bany nou i una habitació que podríem dir de bebès malgrat que no vam posar cap animaló a les parets. No és una habitació gaire gran (és petita, vamos) i va ser tota una odissea encabir dos bressols, un armari i una còmoda. De fet, havíem fet un plantejament sobre paper que va resultar que a la pràctica no funcionava. El muntador dels bressols va deixar anar fins i tot anar un "uy, esto no te va a caber ni de coña". Però l’escèptic muntador desconeixia que anys enrere jo havia passat també les meves bones hores jugant al Tetris i vaig aconseguir encaixar les peces.

Ara arribarà un nou nadó i cal encabir-lo. Un tercer bressol definitivament no hi cap a l’habitació dels seus germans i aquesta generació de la qual en formo part sembla que no sabem viure sense disposar d’un espai al que anomenar despatx. Així que toca tornar jugar al Tetris i aquest cop tota la casa és el taulell. El despatx actual, més ampli, passarà a ser la nova habitació dels nens. És un habitacle interior, sense gaire llum natural, i fa una mica de pena que un espai tan poc alegre hagi de ser la seva habitació. Però la realitat és que a casa s’hi estan ben poques hores i gairebé totes són al vespre. Potser l’alegria vindrà aquest cop amb els animalons que ens vam estalviar abans.

La seva habitació passarà a ser el nou despatx però, ais, els llibres. Tenim tants i tants (i n’estic tan orgullosa…) que de cap manera no hi cabran. Així és com el menjador entra en el joc. Haurà de deixar-se estar de frivolitats minimalistes (que el preu dels pisos i els nostres sous no estan per a aquestes veleitats) i acostumar-se a viure amb una superestanteria. El màxim que li concedim és que sigui blanca, per a que es confongui al màxim amb les parets.

Ja hem vist l’estanteria que ens agrada: està a Pilma i, naturalment, el preu és per a garratibar-se, però és taaaaan bonica… Li dic al JM que se la miri com que entrarà a la mateixa categoria del nostre llit (carinyosament anomenat "LA COMPRA"), com uns mobles que determinaran els nostres futurs habitatges. Què vol dir això? Que mai ens canviarem a un pis o casa on no càpiga el nostre súperllit. Doncs ara cal plantejar-se d’igual manera l’estanteria: per a tota la vida. Ja veurem si el convenço. Ell no està embarassat i no té la mateixa necessitat imperiosa de fer canvis a casa ara i ja.

En això tinc el cap avui, però dimarts a la tarda el vaig tenir en un altre lloc. Vaig poder disfrutar d’una magnífica orxata amb granissat de llimona al Tio Che, una experiència que em va despertar un munt de records del passat. Després, comentant-ho amb una amiga em deia que és un d’aquells llocs que si mai tanquen ens deixarà una mica orfes sentimentalment. I va posar l’exemple de la nostra escola d’EGB, convertida ara en varios blocs de pisos. Però al que anava. Dimarts a la tarda vaig estar en molt bona companyia (moltes gràciesss!) i podeu llegir el relat parcial de la trobada al bloc de la HannaB. Almenys la banda referida als peques. També podeu veure allà com estan de macos 🙂

[@more@]