Decíamos ayer…

He decidit no començar aquest post autoflagelant-me per haver tornat a deixar passar tant de temps sense escriure-hi ni una simple ratlla… Així que seguint l’exemple de Fray Luis de León, faré veure que en realitat el temps no ha passat i que no haig de posar-me al dia amb res.

 

 

Ahir van acabar les classes de piscina dels nens. Els dies de piscina acabava esgotada però, paradoxalment, eren els dies en que descansava més. És cert que havia d’anar amunt i avall amb el cotxe, que havia de tenir sempre les seves bosses i la meva a punt, que havia de trobar sempre un acompanyant disposat a sostenir-me un nen tota la classe, que les cames se’m resentien d’estar en una piscina d’alçada estranya… però estar aquella estoneta amb ells a l’aigua, fent-los fer exercicis a base de cançonetes simpàtiques, veient-los com disfrutaven, ha estat quelcom impagable. Em quedava molt relaxada.

 

 

I m’ha servit per aprendre un munt de cançons en castellà que desconeixia (la Vanessa, la seva profesora, és d’un país hispanoamericà) que ells associen amb moments de goig. Exemple, aquesta nit passada el Martí se m’ha despertat plorant perquè li feia mal alguna part del cos (les dents? l’oïda?) i no m’ha servit l’habitual “Vall del Riu Vermell” sino que he hagut cantar “ Me toco la cabeza, me toco la nariz… Levanto bien los brazos y toco el cielo así” i imagino que s’ha recordat fent un salt amb una miqueta d’immersió dins la piscina i se m’ha quedat roque de content als braços. Vaja, que si algú té nadons i es pregunta si és bona idea portar-los a piscina de ben xiquets, el meu és un rotund SI.

 

 

Aquesta és la realitat: els nens monopolitzen un 90% del temps en que no estic dormint. De forma física o de pensament. Així que tot sovint opino que a ningú no li interessa el que fan els meus bebitos i això m’atura d’escriure cap post. Però avui penso, és el meu blog, què caramba! Ningú obliga ningú a llegir-lo.

 

 

En el 10% restant de temps, he anat a veure “Superman Returns”. Ha estat bonic tornar a recordar aquelles primeres pelis de Superman que veia al cinema sent una nena. La pel·lícula no m’ha decebut: és entretinguda. El Kevin Spacey fent de Lex Luthor està d’allò més bé i, simplement, llenço aquestes preguntes a l’aire per si algú la veu i vol comentar-les:

 

–Per què la Lois Lane és una espècie de model anorèxica? Estic disposada a creure que per Superman no passen els anys, per alguna cosa és Superman, li perdono tot. Però quina crema utilitza a les nits Lois Lane per estar tan estupenda?

 

–Per què les botes del Superman són tan lletges i, el que és més important, per què les enfoquen tant?

 

–Per què la Lois Lane és tan antipàtica amb el Clark Kent? Si jo tingués una companya de feina així…

 

(Deixarem de banda tot el tema de “com és possible que ningú lligui caps entre el Clark Kent i Superman?” – és un tema que ja hauríem d’haver aprés a asumir des de ben petits).

 

 

També fa uns dies vam poder fer un sopar romàntic el JM i jo. El vaig convidar al Café de la Princesa, al Born, però no el recomano gaire. El menjar estava bó – tampoc com per garratibar-se de gust. Però el sostre és massa alt i això fa que hi hagi molt de soroll – a això suma-li que hi havien uns músics tocant jazz, que ningú escoltava i que obligaven als comensals a apujar el tó de les seves converses.

 

 

Per mirar de culturitzar-me, intento tornar a agafar el gust per la lectura. És complicat quan estic caient-me de son a totes hores. Llegeixo « Trilogia de Nova York » del Paul Auster. De moment, no en tinc opinió.

 

 

 

 

 

 

 

[@more@]