Poti-poti per posar-nos al dia

Sembla mentida com s’esmuny el temps de les mans. Deixes d’escriure un parell de dies i de sobte han passat dues setmanes. Temes de candent actualitat com la meva impressió sobre l’expossició que havia vist a Madrid de Picasso, la incògnita sobre el sexe del meu futur fill, la continuitat o no de Maragall o l’Estatut s’han convertit en història aquests dies. Però una de les coses bones de tenir un blog és que pots escriure sobre el que vulguis: aquí no existeix la dictadura de l’actualitat ni molt menys la dels anunciants. Sí que existeix, però, la de la ideologia editorial, però aquesta penso mantenir-la… Així que "retomem" temes.

Expossició de Picasso a Madrid: veure Las Meninas de Velázquez enfrontades a Las Meninas de Picasso, no té preu, com tampoc no ho té veure el Gernika davant dels afusellaments del 3 de maig de Goya. Crec que no cal que digui res més sobre l’expossició. És un must per a tothom que trepitji la capital del Reino en els propers mesos.

Estatut: vaig anar a votar a primeríssima hora i després de donar-li voltes i voltes al cap durant dies i dies vaig decidir votar que no. No és aquest l’Estatut que vull i, sobretot, no és aquesta la manera en que vull que es faci la política a casa meva. Va ser dur votar el mateix que el PP, però la meva consciència va ser més forta. La meva altra opció era el vot nul però no tenia ni idea de que fós tan invisible. Pensava que en algun lloc llegiria "hi han hagut tants vots nuls", però no. Algú coneix aquesta dada? Em sembla injust que el vot nul tingui menys presència que l’abstenció.

Maragall i Montilla: realment algú es creu que hi ha un "nicho" de població que està esperant que aparegui un candidat dels "seus" per llançar-se a votar com a bojos? La meitat de la meva família és de Granada i mai els he vist que deixessin de votar als socialistes perquè penséssin que el candidat no era dels seus. Si hi ha algú que porta molts anys a Catalunya i no s’ha integrat de cap de les maneres, crec que més aviat vota a la contra (o sigui, al PP) que no pas deixa de votar i de fer valer els seus drets. En altres paraules, o molt m’equivoco o veurem com el PSC s’enfonsa… En qualsevol cas, no és bonic que algú consideri que ser ministre a Madrid és menys que ser President de la Generalitat? Tot i així no el votaré, Sr. Montilla. Només hagués optat pels socialistes en el cas de que haguéssin proposat una dona com a candidata.

Més política: divendres em van fer una enquesta telefònica sobre les futures eleccions municipals de Can Fanga. En un moment donat em van donar a escollir entre Clos i Trias i vaig haver de dir que m’era impossible escollir entre "dolent" i "pitjor", però llavors em van preguntar sobre les possibilitats que existien de que mai pugués arribar a votar a un dels dos candidats. Del Trias vaig dir que "mai votaria aquest candidat", perquè la meva consciència té un resort que no admet votar un partit de dretes. Però claro, no em va sortir una contundència tal amb la possibilitat de votar al Clos, malgrat que el personatge em produeix una grima monumental. Es va quedar en un "és gairebé impossible que mai voti aquest candidat"…. i que aquesta minusculíssima possibilitat hagi quedat reflectida en una enquesta em fa una ràbia brutal perquè jo al Clos crec que quasi no li donaria ni el "Bon dia"… brrr

Sexe del meu futur fillet: doncs hauria de dir filleta perquè és una nena. Així doncs, amb els bessons i la nena tancarem la paradeta sense cap mena de recança. Sempre havia volgut tenir una nena però ara que tinc dos nens tan guapos i preciosos, m’era ben igual tornar a repetir. Però sé que la gran majoria de la família està d’allò més feliç (jo també, que consti) i m’alegro en especial per la meva sogra, que només ha tingut xicotots que criar i que la primera cosa que va pensar en conèixer la notícia és "per fi em puc comprar joies!". Quines coses que ténen les persones grans, no?

I acabo desitjant tota la sort del món a uns amics meus als qui en els darrers temps només se’ls han girat males notícies. La mala sort acaba un bon dia i espero que la seva ja hagi començat a fer les maletes. No crec que em llegeixin, però ja coneixeu aquella sensació de que deixant les coses per escrit, sembla com que se’ls hi dóna més força.

[@more@]