… i em vaig fotre el pinyo del segle: de morros contra el terra. La crònica d’aquest succés, que podria haver estat terrible, la vaig explicar aquí dues vegades i dues vegades es va perdre en el llimb cibernètic. Quan et passa un cop et desanimes força, quan són dos… passa que llavors t’estàs sense escriure setmanes i setmanes. A això se li suma la feina que donen dos bessonets de dos mesos i ja ho teniu: missing total.
Estic viva. El "trompasu" va ser de camí cap al concert del Raimon. Una sensació realment terrorífica és veure com vas camí de donar de cara contra el vil asfalt i una altra comprovar com així ha estat. Però jo sóc una persona que tinc sort dintre de la mala sort, i no em vaig trencar res: ni nas ni cap dent. Em van atendre a l’infermeria del TNC i em vaig mirar la resta del concert a través de la bossa de gel que em van proporcionar.
Vaig estar una setmana amb la cara feta un mapa però ara ja està. Només m’ha quedat una petita senyal a la punta del nas que fa que la gent em digui "ui, tens brut aquí". El pitjor és que semblava que m’hagués estovat la meva parella i em va saber greu pel JM – per si els veïns el mirarien malament. I això em va recordar l’sketch aquell dels Martes y Trece de "bi barido me begga" que avui dia seria impensable que el féssin.
El millor va ser comprovar que la Blanche Dubois de "Un tranvía llamado de deseo" no va gaire errada pensant allò de "siempre he confiado en la bondad de los desconocidos". En caure se’ns van acostar una parella que em van proporcionar unes tovalloletes humides que portaven a sobre i em van fins i tot oferir de pujar a casa seva i rentar-me i descansar fins que em trobés bé. Mil gràcies més des del ciberespai.
Egotista 
Que mala sort, ego, menos mal que et van tractar molt bé. Cuida’t.
(no se’t veu el senyal de la punta del nas. Podries canviar una mica l’angle de la foto de l’esquerra)
M'agradaM'agrada
Pobrissona! Si et serveix de consol jo sóc experta en fotre’m les galetes més impressionants. D’aquelles que t’entrebanques amb una pedreta de 5 mm cúbics i t’obres el cap..
jo fa dos anys que porto una senyal aquí davant la tibia maquíssima, d’una trompada d’aquestes.. quan era a terra només pensava “si-us-plau que no hi hagi ningú conegut entre tota aquesta gent..”.
cuida’t
M'agradaM'agrada
Vaja, en Raimon no serà gafe? El concert que tal? I el nas?
M'agradaM'agrada
Ostres, Ego, pobreta.
Espero que ja sigui història.
Més consols tipus “mal de molts”: Un cop tenia unes sabates que m’anaven grans i sempre em torçava el peu, però m’entestava a dur-les, fins que vaig caure tota llarga, en plan molt patètic, tall a la barbeta, molta sang i tal. Una plorera!!! Una depre!!! joools.
Ja veus, crec que ens ha passat a totes.
Au, petons.
M'agradaM'agrada