Temps lliure?

Pensava que s’acostava el temporal del segle i, finalment, al meu barri no ha caigut ni un sol floc de neu. En realitat, no m’importa massa. És bonic que nevi quan no hi estàs acostumat, però tampoc no pensava gaudir-ho massa si succeïa. Ahir sentia a la ràdio com una locutora deia que els estàven trucant oients de tot arreu de Catalunya que els explicaven com nevava als seus pobles, però que també trucaven una altre munió de persones que estaven envejoses perquè a casa seva no hi havia ni rastre de neu. Em va fer gràcia. A mig matí una amiga meva ens escrivia un mail, tota joiosa, anunciant que nevava a la seva ciutat.

Bessons. La feinada que comporten és increïble. Al principi encara era assumible per una sola persona, però a mida que passen els dies les coses es compliquen. Un dels nens no dóna gaire problemes però també té unes necessitats mínimes que han de ser satisfetes, mentre que l’altre pateix uns còlics terribles que no el deixen viure ni de dia ni de nit. Després de provar el producte homeopàtic de moda i de canviar-lis la llet per una específica per a trastorns digestius, sembla que les coses van millorant. Te n’adones de que l’experiència de cuidar un nadó pot ser tan diferent com la nit o el dia segons el nen que et toca en sort.

Per descansar, he tornat a la feina algunes horetes. I mentre hi estic treballo, o sigui que tampoc no tinc temps per fer altres coses, però almenys no estic tot el dia enganxada als plors dels nens. És una desconnexió que em va molt bé. A tot això, no deixo de pensar en la Tres, en com s’ho feia amb els seus bessonets i, a més, la Neris per allà campant… Ella sí que és la supermami del món!

I he fet altres coses. Tenir unes àvies ben disposades ens ha permés tornar a gaudir del cinema. Estem anant més ara que mesos enrere. Quan tenia la súperpanxa se’m feia molt incòmode anar-hi, excepte si al davant tenia un peliculón com “Match Point”. No em vaig ni enrecordar de que la panxa em molestava. Uns dies enrere havíem vist “La vida secreta de las palabras” i l’avorriment em va fer maleïr la butaca mil cops.

La setmana passada vam veure “Brokeback Mountain”. Tinc un carinyo especial per l’Ang Lee des que em vaig escapar fa moooolts anys a veure sola “El banquete de bodas” i em vaig emocionar. “La tormenta de hielo” em va impressionar i “Tigre y Dragón” em va al·lucinar. “Comer, beber, amar” i “Sentido y sensibilidad” tampoc no estan gens malament. I només té una taca negra al seu historial que s’anomena “Hulk” – tot i que li reconec el mèrit de mirar de donar-li una estètica de còmic al film, bla, bla, bla, puf. Després de tot el que s’ha dit sobre Brokeback, me’n moria de ganes de veure-la, però la veritat és que m’ha decebut una mica. La peli està bé, la història d’amor és bonica i sentida. I l’escena final provoca una catarsi ploranera a la pati de butaques – imatge: un senyor d’uns cinquanta anys eixugant-se els mocs en acabar -. Però no acabo d’entendre que es consideri un western, quan el fet de els dos personatges principals treballin com a pastors al principi del film em sembla purament anecdòtic. Però és clar, ven molt bé dir que és un “western gay” i això és el que em fa ràbia, tot aquest rebombori al voltant. Coincidint amb l’opinió d’un amic, per moments sembla un telefilm de sobretaula, i l’únic deu indiscutible és pel treball actoral -especialment per al Heath Ledger (o com s’escrigui) amb un accent tan tancat que no sembla ni anglès.

Ahir va tocar veure “Cache”, del Michael Haneke. El JM és un admirador del Haneke, especialment del seu film “La pianista”. La tenim per aquí casa en DVD però encara no m’he atrevit a veure-la. Ahir anava al cinema espantada amb el que em podia trobar, al cap i a la fi el Haneke és també autor de Funny Games – i aquesta tampoc no m’atreveixo a veure-la sabent de què va -. (recordo una anecdota al respecte – la meva profesora d’anglès de llavors va anar sola al cinema buscant un divertimento tonto i va entrar a Funny Games perquè va llegir malament que era “australiana” en comptes d’austríaca i pensava que es tractava d’una comedieta tonta de les antípodes: quasi li dona un patatús al cinema de com ho va passar de malament). Però “Cache” no és tan tremenda. Ens va agradar sense entusiasme – hi ha punts del guió que no ens acaben de fer el pes-, però sí que ens va encantar veure el piset dels protagonistes (tremenda biblioteca al menjador de casa) i a la Juliette Binoche – espectacular.

I aquesta nit anem a veure al Raimon al TNC. Avui toca el repertori d’Ausias Marc, que ens apassiona.

No és que sigui una súpervida cultural però per haver tingut bessons fa mes i escaig no està malament, oi? Ara cal que trobi temps per escriure aquí i no tornar de tant en tant amb posts tan llargs i pesats, i sobretot, per poder llegir-vos… Gràcies per tots els vostres comentaris sobre els meus petitons!

[@more@]