One month old

Els nens van cumplir ahir el seu primer mes de vida i avui tocava visita a la pediatra. Ens ha dit que estan estupendos. Ja ens ho semblava… El JM comentava anit que potser havíem de preguntar-li a la metgessa si era normal que veure’ls ens provoqués unes ganes boges de menjar-se’ls a petons i que se’ns posés aquests somriures de tontos amb que encarem el dia a dia. Finalment, vam sospitar que és quelcom que els hi passa a gairebé tots els pares i que, per tant, no cal preocupar-se en excés.

Un mes després de parir tinc un munt de feina i no me l’acabo. Semblava que estar a casa implicaria tenir un bon feix de temps per a posar-me al dia amb papers, fotos, cartes, etc. i la realitat és que no. I això que els nens mengen molt i molt bé i, tot sovint, solucionem les seves tomes en apenes mitja hora. Tot i així, ahir vaig aprofitar que ma mare estava a casa per escapar-me ràpidament a comprar el regalet de Reis que li devia al JM.

"Fanny och Alexander", la seva pel·lícula favorita a la fi és en DVD. I tot i que ja l’esperava per Reis i que quan va veure el paquet ahir a l’arbre només va poder imaginar que seria això, en trencar el paper l’evidència li va dibuixar un somriure ample ample… Com diu l’Albert, els compis s’han de seguir cuidant encara que els nens ens acaparin d’allò més.

Aprofito per seguir presumint de nens…

[@more@]

11 respostes a “One month old”

  2. Tens tots els motius del món per presumir d’aquestes dues presiositats! Són maquissims.
    El de l’esquerra (i perdó per dir-li així) té una carona de trapella… 😉 Ja fa temps que vaig visitar aquest blog quan els portaves al ventre i vaig llegir com deies que un d’ells era un trasto. L’altre se’l veu molt calmadet.

    M'agrada

    Respon

  5. Molt monos els nens! sisi, a la parella se l’ha de seguir mimant sempre tot i que ara s’hagi de repartir la feina amb els nadons. Sobre el tema de les ganes de menjar-se als recen nascuts, crec que és una cosa bastant comuna, així que no us preocupeu!

    M'agrada

    Respon

  7. Uix, ara me n’adono que no t’havia deixat cap comentari d’aquest post i és que, bàsicament, em smela que nom és n’hi ha un de possible: QUINA SUPERMEGAFELICITAT!!! Petonància múltiple.

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari