L’any de la meva vida

Fa dies que vull escriure un post, però des que tinc els nens a casa (síiii!!! des del dia 21) vaig de bòlid. Són molt bons i dormen molt bé, fins i tot amb tot el soroll i llum del món, però el temps entre "toma" i "toma" esdevé molt curt i a dures penes em poso al dia amb la casa. I això que gairebé mai no estic sola, que tinc dues iaies boges pels seus néts abonades a casa.

Però avui és el darrer dia d’any i resulta quasi obligat fer balanç. I aquest ha estat, sens dubte, l’any en que m’han passat i he fet més coses de tota la meva vida. La més important, naturalment, ha estat l’embaràs i posterior naixement dels meus petitons. Malgrat que els hi tocava nèixer al 2006, han volgut ser la "cherry on top" d’un any rodó.

Vam començar l’any comprant el pis on vivim i, per tant, passant a ser persones normals: és a dir, propietaris d’una bonica hipoteca. Això i l’embaràs que vindria van ser els revulsius per posar-nos a fer totes aquelles obres que la casa necessitava i que mai no fèiem: canviar la cuina (alias "Dinamarca" ) , el lavabo (alias "American Sector" ) , pintar el pis afegint color a algunes parets, posar porta d’al·lumini al balcó i, sobretot, posar el vidre a la porta entre el rebedor i el menjador: anys sense ell i feia una sensació de deixadesa que espantava. A més, hi han hagut els canvis de mobles motivats per l’arribada dels peques.

També vam dir adéu al nostre Golf blanc antic de segona mà per donar la benvinguda al nou monovolum que mola tan conduir i que resultarà ideal per portar els nens amunt i avall. I em van acomiadar! El que aparentment resultava una mala notícia, es va convertir en la millor. Ara treballo pel meu pare, cobro més, tinc millor horari, molts menys maldecaps i temps lliure per fer coses que siguin més del meu gust. I amb la indemnització ens vam poder anar a Nova York a viure una setmana de somni!!! I no van acabar aquí els viatges: a l’estiu vam anar a Alemanya i Austria.

I a més, he conegut gent nova molt maca: alguns en persona i d’altres, de moment, només virtualment… Vaig recuperar amistats perdudes…

A la part negativa hi ha la mort de l’avi Miquel, el darrer que em quedava… però amb una edat (els 90) més que respectable i una vida ben plena al darrera.

No vull abusar de la meva sort: així que, 2006, només et demano una cosa: salut per l’Adrià i el Martí. Espero que a tots vosaltres se us cumpleixin tots els vostres desitjos. Gràcies per acompanyar-me al llarg de tots aquests mesos!!!

[@more@]