Hola, hola i hola

El primer "hola" és de l’Adrià, que el passat divendres 9 de desembre va decidir que ja n’hi havia prou d’estar dins la mama. D’aquesta manera va enviar a l’aire tots els plans de la seva progenitora sobre el lloc i la manera que havia de parir. Eren les sis del matí quan enfilàvem cap a la Vall d’Hebron, conscients de que era massa aviat per aquest moment (setmana 33) i els nens necessitarien ajuda. I allà, de part vaginal i ajudat de fòrceps, a les 14:20, amb un pes de 2,175 kg i medint 46,5 cm, va nèixer l’Adrià. Me’l van ensenyar fugaçment, per a que li fés un petonet ràpid i se’l van endur cap a la incubadora on encara segueix. És morenet, amb cabell, i ahir el vaig poder tenir en braços per primer cop.

El segon "hola" és del Martí, que va nèixer vint minuts després que el seu germanet, gràcies a una coreografia de moviments dins la meva panxa que va efectuar amb ajuda de dues infermeres i que van provocar tremendes agulletes posteriors a la seva mami. Media exactament igual que l’Adrià (46,5 cm) i pesava 2,180 kg. Crec que es duran molt bé, perquè està clar que durant aquests mesos han compartit d’allò més bé l’aliment. El Martí és rosset i calbet – deu ser per això que tothom diu que s’assembla al seu papa -, ja menja força i va una miqueta més avançadet que l’Adrià perquè no va patir estar sense el líquid amniòtic ni els fòrceps, però també continua a l’incubadora.

El tercer "hola" és el meu, que torno "de entre los muertos". Avís: comença relat un pél gore. A un part dur se li van afegir una sèrie de complicacions, gràcies a la negligència dels metges. Resulta que vaig estar dies i dies perdent moltíssima sang i amb dolors fins que un metge (quan ja m’havien inspeccionat altres tres dient que tot anava bé) em va fer tornar a parir (sort de la mà que em va oferir la infermera de torn en aquell moment) – en aquesta ocassió una gasa que s’estava descomponent o no sé què dins meu, perquè quan me la van treure no us podriau imaginar la pudor que feia allò. Naturalment, ningú no em va dir que fós una gasa – després d’un ràpid intercanvi de mirades entre el metge i la infermera, la van fer dessaparèixer ipso-facto – i només ho vaig saber l’endemà, quan vaig sentir com una altra infermera ho comentava.

La qüestió és que jo ja sóc una persona al límit en el tema de la sang, la única vegada que vaig donar vaig haver d’estar-me tres hores al Banc de Sang, on em van haver de recuperar amb suero perquè el meu cos no ho va suportar. I em van dir: "Gràcies però no tornis", molt amablement això sí i amb trucada a casa l’endemà del mateix metge que m’havia atés per comprovar que estava ben recuperada: un show, vamos.

Total, que després d’això d’ara, jo ja estava més cadàver (és un dir: bàsicament pel color) que una altra cosa i van haver de posar-me tres bosses de sang de seguit per a que tornés a estar bé. I ja ho estic. O com a mínim, ja estic a casa. Encara amb dolors a la zona inferior (qui va dir que era millor parir que tenir els nens per cesària?), però viva i recuperant-me esperant el dia en que em donin els meus nenets.

Moraleja 1: Val molt la pena pagar una mútua. Jo he tingut mala sort amb l’embaràs i res ha anat com s’esperava, però si tens un de normal, beneïda sigui la mútua. I no em refereixo al tema de la gasa, sino al fet de que quan et trobes en determinades situacions valores tant el que t’atenguin els millors professionals amb els millors equips com el tracte que aquests et dispensin. I en això la S.S. té molt i molt a aprendre. Tot i que haig de dir que després de l’assumpte gasa, tothom em va tractar millor. Però seria més d’agraïr un tracte així sense haver de passar per una experiència com la meva…

Moraleja 2: Dóneu sang. És una petita molèstia però salva vides. A mi me l’ha salvat, així que gràcies a tots els que ja sóu donants i demanar als qui no ho sóu, que us en féu. Aquest cop era jo, però el proper pot ser algú de la vostra família, algun nen o vosaltres mateixos.

[@more@]