Kane i guitarres

Si les meves dades són certes, ara mateix comença a La Paloma (a Barcelona) un concurs d’ air guitar. La cosa em sembla tan psicodèl·lica que he insistit al meu informant per a que s’hi passi per allà i cobreixi l’acte. A veure si demà ens obsequia amb algun comentari al respecte. Si, com jo, fins ara no sabiau en què consistia això de l’air guitar, us explico: ni més ni menys que en sortir a un escenari i fer veure que toques una guitarra que no existeix. O sigui, imitar l’Angus Young o l’Slash. Vamos, el que tots haurem fet en algun moment de la nostra vida, protegits per la intimitat de la nostra llar… No és fantàstic que algú s’atreveixi a fer-ho en públic? Veure-ho ha de ser d’allò més divertit.

I és genial que un concurs així es doni a Barcelona: amb el nostre caràcter!!! Pareix més propi d’altres cultures. Dels americans, per exemple. En les meves incursions a Yankilandia, una de les coses que més em flipaven era comprovar com homes fets i drets es prestaven a participar en espectacles públics d’allò més ridículs. I això no és cap crítica: au contraire, segurament seríem més feliços si ens treguéssim de sobre certs prejudicis i la por a fer el pena.

En espera de la crònica “palomitera”, us comento que ahir vaig veure – per fi – “Citizen Kane”. L’havia començat varies vegades però aquella veu inicial de tipus radiofònic em tirava enrere. A més, ja fa temps que sé que és Rosebud i suposo que la manca d’intriga contribuïa a la dificultat de seguir-la fins al final. Ara que l’he vist sencera em sembla injusta aquesta apreciació, perquè la peli és realment bona. No dic res nou, oi? Tot i que posats a buscar “peros” hi ha una cosa que no m’acaba de quadrar: al personatge principal, el senyor Kane, se li mor el fill i la cosa es menciona quasi de passada… Investiguen la vida de l’home i això ni cas… Rwaro, rwaro, rwaro…

Us poso la imatge de la famosa successió d’esmorzars entre Kane i la seva primera dona, on queda reflectida de manera magistral com es va refredant la relació entre ells i que culmina amb cada un d’ells en un costat de la taula llegint un l’Enquirer i l’altra el Chronicle.

[@more@]