Mentre escric aquest post escolto Schubert, concretament la Sonata per a piano, D 664, en la major. Una de les coses de les que més m’avergonyeixo és de tenir una cultura musical patètica. Mai no és tard per posar-hi remei, però temo que en el meu cas aquesta educació resulta altament complicada: tinc la mateixa oïda que una sabata.
He optat per Schubert perquè surt mencionat a la primera pàgina del llibre que vaig començar anit i que em van regalar l’altre dia. Va ser un regal inesperat i em va fer molta il·lusió. Tanta que he decidit que mereixia saltar per sobre de la Gioconda Belli, de la Zadie Smith, de la Djuna Barnes, de Cervantes i de tota la resta de llibres que tinc oberts.
En els darrers temps i degut al meu estat, de bona esperança (com el Cap), sovintejen els regals però tots són de talla "0 mesos". La persona que em va regalar el llibre, conscient d’aquest fet, em va tornar el meu protagonisme com a persona.
De fet, és cert que en els darrers dies em debateixo dins una petita crisi personal: tinc la sensació de que l’embaràs m’ha absorbit totalment com a persona, que ja no sóc capaç de fer ni de pensar res que no hi estigui relacionat. És normal que s’hagi apropiat del meu físic i estigui esgotada: al cap i a la fi tinc dos tremendos que em xuclen per dins i no paren de moure’s; però no hauria de passar el mateix amb el meu intel·lecte. Jo tenia interessos i aficions abans d’estar embarassada!
Per fer front a aquest sentiment, apart de començar a escoltar música clàssica i llegir amb més regularitat :-), he decidit ser més constant a l’hora d’escriure aquí al blog. Ja veurem si és cert. Un cop feta aquesta declaració d’intencions, no voldria acabar el post sense enviar-li a la persona que em va regalar el llibre una abraçada gegant. La vida ens posa de vegades persones ben especials en el nostre camí: crec que ara he tingut aquesta sort. Moltes gràcies!
[@more@]
Egotista 
Bon dia Ego!
No t’hi facis mala sang amb això de que l’embaràs “et domina” a tots els nivells.. és així, la mare natura fa el seu procés. I a tu t’està preparant perquè no tinguis al cap res més que la supervivència dels teus fillets.
Som animalets, i la mare natura fa el seu camí a través nostre, com ho fa amb la resta.. Oi que estàs tipa de veure els típics reportatges de la mare lleona que ronda per la sabana africana amunt i avall amb els seus dos cadellets enganxats tot el dia i no se’n separa fins que ténen edat per anar sols? Doncs nosaltres som igualetes que la lleona. Durant ben bé un any encara seràs gairebé tant incapaç com ara de fer res més..
és una kaka, però és així!!
M'agradaM'agrada
A mi me da que con todo esto de la música clásica (y por extensión el jazz, flamenco y toda una serie de músicas más o menos complejas o minoritarias), hay una especie de mística que jamás llegaré a entender.
¿Porque es malo que no te guste la música clásica?, eres menos que alguien, demuestras ser menos sensible?. A mi la música clásica no me entra ni con cincel, pero no por ello me torturo. Hay piezas que si que me ponen el vello o el feo de punta, pero muchas (la mayoría) que me dejan totalmente indiferente.
Hay que aceptar quienes somos, que tenemos y que a donde podemos llegar.
M'agradaM'agrada
El cert es que la paranoia de “sóc una panxa” (i després la de “sóc un surtidor de llet”) és força frustrant, tant més com més independent eres abans dels nens. I aixó que tu ho volíes, imagina si t’hi trobes sense buscar-ho!!! És una passa, no dura tant com sembla quan hi ets. Però cal anar amb compte amb dues cosetes; atenció Xurri repel·lent donant consells que ningú demana:
-No t’hi posis massa al paper de mare; els teus fills no necesiten TANTES atencions que tu no puguis menjar o vestir-te amb calma, o fer un passeig o llegir.
-No t’obsessionis massa amb que la mare absorbeix la dona. Són dos anys una mica més durets, però maquíssims i que mereixen gaudir-los. No els passis deprimida.
Eh que sembla fàcil així escrit? (no ho és – crec).
M'agradaM'agrada
Com que la xurri ja et diu tot el que cal i la meva experiència en el camp de la paternitat és nul·la, passo als altres assumptes.
Em solidaritzo amb la teva orella, no tant per no gaudir completament de la música que escolto com per la impossibilitat de saber reproduir-la. Gran frustració.
I aprofito per fer-te un petit comentari al post anterior. Una de les coses més terribles que poden passar és haver de declarar contra la teva pròpia mare per incapacitar-la per tal de protegir-la. Em semblava realment inhumà. Va ser ara fa un any i no va ser necessari, però m’horroritza que sigui necessari, que no hi hagi una altra sortida
M'agradaM'agrada