Qui ens pot jutjar?

Hi ha qui diu que "sempre hi ha una primera vegada per a tot", però afortunadament no és cert. Determinades experiències no les haurem de viure mai si no volem. No obstant, aquesta darrera setmana he viscut el meu primer encontre amb el món dels judicis: he estat testimoni de la defensa en el procés d’incapacitació d’una persona.

El regust que m’ha deixat tot plegat és ben amarg i empitjora a mida que passen els dies i hi penso. El primer que em mosqueja és comprovar com de "fàcilment" és possible perdre tots els drets adquirits com a persona. I el que és pitjor, com els pots perdre sense que ni tan sols puguis ésser, no ja part actuant, sino ni tan sols testimoni en el procés. Perquè: punt nº 1, la persona sobre la que es decideix no està convidada a estar present en el judici. O sigui, que no té ni idea del que s’ha dit sobre ella ni si se l’ha defensat adequadament.

Sobre el tema de la defensa també hi ha algun que altre punt fosc que no m’acaba de quadrar. Com que la persona que es jutja no té prou mitjans econòmics, se li assigna una advocada d’ofici. La noia sembla molt agradable i simpàtica, però resulta que just quan surt la data del judici està fóra i el seu cas l’hereda un company seu de despatx, igualment agradable i simpàtic. Aprecies la bona voluntat que veus que hi posen, però punt fosc nº 2: no em sembla lògic que en cap moment s’entrevistin amb la persona a la que han de defensar ni escoltin la seva opinió al respecte de tot l’assumpte.

Arriba el dia del judici i em criden com a testimoni. Em limito a dir la veritat: quina altra cosa puc fer? És cert que és una persona amb problemes però és una persona capaç, que raona, que pot prendre decissions pròpies malgrat que no sempre pugui estar d’acord amb la idoneïtat d’elles. Es pot manegar per si mateixa, tot i que és cert que la manca de responsabilitats l’ha portat a ser descuidada amb certs temes com és l’higiene personal o la neteja del seu entorn en els darrers temps. Però també és cert que si se l’insisteix, acaba fent el que li demanes. I sí, per ser justos, té un altre "problemilla" afegit, però crec que no és determinant del seu estat mental.

Aquesta és la veritat i no pas altra, per què, doncs, la fiscal m’havia d’assetjar, més que interrogar, com si li anés la vida en que aquella persona fós declarada incapaç? Cada resposta donada era qüestionada. Ho hagués entés si s’hagués estat jutjant a una persona potencialment perillosa, però no era ni molt menys el cas. A què venia aquest zel? D’on surt aquest interès tan enorme en convertir aquell adult en nen?

Un cop fóra em va entrar el neguit sobre si havia dit tot el que calia. Els nervis juguen males passades en aquestes ocassions i entre ells i la fiscal-bulldog… L’advocat ens va dir després que veia bastant difícil que la incapacitat no prosperés, que és quelcom que ja ens havia dit una setmana abans, quan ens vam entrevistar per primer cop. És a dir, per molt que pateixi sobre la meva intervenció, sembla que tot a priori és dat i beneït.

A veure si deixant-ho per escrit, ho paeixo tot millor…

[@more@]