Serenitaaaaaaaaaat!

Una (altra) de les coses que porto pitjor d’estar embarassada és el fet d’estar tan despistada. El llibre que el JM ens va regalar tan aviat vam saber que seríem pares (“Serem pares” de l’Elisenda Roca i la Carlota Basil – molt recomanable per als/les qui, com jo, no teníem ni idea de tot el que comporta estar prenyada) ja adverteix que, arribat a aquest punt, hauria d’apuntar tot allò que consideri important si no vull que se’m passi.

 

 

I li vaig donar crèdit? Nooorl. Perquè els qui em coneixen saben que jo sóc un prodigi d’organització mental (que no vital) i de memòria, i això semblava un consell per a la resta de mortals. Per a que us féu una idea, porto mentalment l’agenda personal dels qui m’envolten molt millor que ells mateixos. Però les hormones m’han vençut. Visc en el despiste continuat, oblidant coses tontes i coses importants – sense distinció. Per a mi, que sempre he viscut a l’altra banda, resulta força dur, per al JM, que és de les persones més despistades del planeta, força divertit.

 

 

L’altre dia em van obrir el cotxe. Em van treure el vidre petit de la porta del copilot i me’l van deixar, intacte, a dins. Tenia unes monedes dins el cendrer i se les van endur. Tenia un estutx ple de CDs i també el van agafar. A més, la documentació del vehicle tampoc apareixia per enlloc. Estranyament, no es van endur ni els triangles, ni els dos xalecos antireflectants – nous dins la bossa –, ni un carregador pel mòbil ni un parell de CDs amb la seva caixa que estàven per allà ni tres xiclets Tridents que quedaven al paquet. Tot i que en un primer moment vaig mirar de fer el cor fort, més tard plorava com una bleda de nervis.

 

 

Al concessionari em van espantar força sobre el que em costaria la reparació. I em van explicar tots els tràmits que havia de seguir per renovar la documentació (uf, un munt!). El tema CDs me’l vaig prendre amb més filosofia: al cap i a la fi, estem en temps d’Emule com abans ho vam estar de Napster, oi?

 

 

La història és que no valia la pena fer-ne un drama. Un dia més tard, passejant al gos, vaig decidir investigar per “los aledaños” del lloc dels fets i sota uns matolls vaig descubrir el meu estutx de CDs completament intacte, és a dir, amb tots els discs a dins. No sé si és que els xoriços i nosaltres no compartim gustos musicals o què. El cotxe me’l van tenir reparat en un temps record i la brometa va pujar 38 euros- quan t’imagines 200 o 300 això et sembla una nimietat. I per acabar-ho d’adobar, vaig trobar la documentació del vehicle en un dels mil compartiments que té el cotxe i que jo juraria haver mirat com a mínim dues vegades. Però quan s’està embarassada, el millor és no assegurar mai quelcom així 🙂

 

 

Així que a veure si em calmo i no em prenc les coses tan a la tremenda com darrerament. En aquesta nova tònica vital, enmarco el concert al que vaig assistir l’altre dia: Antony and the Johnsons. En un principi, estava tan nerviosa i cansada que no tenia cap gana d’anar-hi, però la realitat és que emva encantar i relaxar. També va ajudar el coixí que em vaig portar des de casa – “ande yo cómoda, ríase…”

 

 

 

 

 

 

[@more@]