Hores de ràdio

Ahir anàvem en cotxe sentint la ràdio i ens rèiem de com, de vegades, la gent parla sense pensar el que diu. El Carles Capdevila en treu partit als seus divertits programes “Alguna pregunta més”. La primera tonteria que vam sentir provenia d’un programa sobre la cata de vins. El locutor deia “a l’hora d’identificar l’aroma d’un vi, la gent tendeix a recòrrer a aromes ja coneguts”. I es quedava així d’ample. I nosaltres ens preguntàvem: com es fa per identificar un aroma amb quelcom que no coneixem? I ens imaginàvem frases de l’estil “això té la mateixa olor que el prajfjalrja” o converses tipus “olora igual que el mercat principal de Nairobi a les vuit del vespre” “Ah, però tu has estat a Nairobi?” “No, però ho presenteixo. És aquesta olor…”.

Després va venir una notícia sobre una fira que s’ha fet aquest cap de setmana a un poblet català “de cuyo nombre no consigo acordarme”. No és cap tonteria de fira, sino que la seva existència està documentada des de fa més de 1.000 anys (al S.XI, es diu aviat, eh?) i és, per tant, la més antiga de que és té constància a Catalunya (i jo sense aconseguir recordar on es va fer…) Sortia l’alcalde comentant que havíen rebut molts visitants i que allò era senyal de que aquella fira “no era una improvització”. A algú se li acudiria acusar d’improvitzada una fira amb mil anys d’història???

I després saltàvem a la polèmica sobre el premi Planeta. Té raó la Maria de la Pau Janer de que els comentaris del Juan Marsé sobre la baixa qualitat de les obres presentades aquest any quedarà en simple anècdota i, és més, ella no només s’embutxacarà el premi sino que estic convençuda de que el seu llibre serà un dels que més es vendran de tots els premis Planeta. Al cap i a la fi, qui no frisa per comprovar si és bó o dolent? I segurament el comentari que més sentirem serà “Doncs tampoc no és tan dolent…”

En qualsevol cas, em pregunto si fa bé el Marsé en col·locar-se en aquest pedestal des del que decideix si una obra és bona o dolenta. Tots ho fem, tots jutgem els llibres que llegim, però desprestigiar així en públic les obres de 147 persones, a qui ajuda? Potser tenia por que un cop sortís l’obra guanyadora, els seus colegues li diguéssin quelcom com “me he leído el último Planeta: tú fuiste jurado de semejante bazofia?” i volia curar-se en salut. No sé.

El que sí que és cert, és que no és nou que guanyi una novel·la fluixeta al Planeta: “Melocotones helados” de l’Espido Freire em va semblar tontet; “Pequeñas infamias” de la Carmen Posadas tampoc no era res de l’altre dijous, mentre que “Pura Vida” del meu – per altres qüestions- admirat Mendiluce-, finalista l’any de la Carmen Posadas, era una posada en escena patètica al servei d’una protagonista tan pija com odiosa. Però també hi ha hagut llibres preciosos, màgics, como “El desencuentro” de Fernando Schwartz i tots aquells que vosaltres recordeu i estigueu disposats a recomanar-me.

També sentia dissabte a la ràdio a Teresa Pàmies que ha inaugurat una secció anomenada “En possitiu” a un programa de Catalunya Ràdio. En ella fa un comentari sobre persones que hagin tingut un paper destacat durant la setmana que finalitza. En aquesta ocassió va lloar la Rigoberta Menchú, al peu del canó després del pas de l’Stan per Guatemala, que va posar el seu Nobel al servei de canalitzar les ajudes cap als afectats. La seva solvència és la responsable de que Suècia hagi estat el país que més diners ha enviat per paliar els danys. I de Nobel a Nobel, l’altre personatge de la setmana destacat per la Pàmies era en Harold Pinter.

Confeso que cada any espero amb emoció que el Nobel de Literatura recaigui sobre Miguel Delibes, però em temo que mai no ho veuré això. El senyor Delibes comença a tenir una edat considerable i ni tan sols no apareix entre la quiniela dels favorits. Així que la designació de sigui qui sigui el nou Nobel de Literatura sempre és per a mi una decepció, malgrat que gràcies a això hagi pogut conèixer a l’Imre Kértesz, per exemple. Però pel que sembla en Pinter, de qui no he llegit res, és un paio coherent i crític amb el sistema i es tracta d’una bona elecció. Algú ha llegit res que pugui recomanar?

El millor de la secció, no obstant, era la pròpia Pàmies que amb 86 anys compta amb una llucidesa mental que molts ja voldríem tenir als 31…

[@more@]