Books

Una altra cosa que faig menys sovint del que feia abans és llegir llibres. Principalment, perquè la majoria de vegades vinc a la feina en cotxe i he perdut aquells moments ideals per a la lectura que són els desplaçaments en transport públic. A casa de vegades m’hi poso, però com que no estic massa còmoda de cap manera, de seguida em canso. Per altra banda, no faig més que recomençar llibres que d’altres vegades ja he deixat penjats: m’ha tornat a passar amb “Dents blanques” de la Zadie Smith (aquest cop, però, he avançat una mica més) i “Conversaciones privadas” de l’Ingmar Bergman (portada posteriorment al cinema per la seva ex-musa i ex-altres coses, Liv Ullmann).

Entre els llibres que sí que he llegit sencers en els darrers temps hi ha “La meitat de l’ànima” de la Carme Riera. Amb aquest llibre va guanyar el Premi Sant Jordi al 2003 – si no m’equivoco. Em va agradar molt i me’l vaig ventilar més aviat ràpid. El llibre juga amb la realitat i la ficció i a mi em va enganyar de totes totes, que vol dir que m’ho vaig creure tot, malgrat que em semblava molt al·lucinant. També haig de dir que no és difícil enganyar-me, sóc una Norit per a moltes coses (és a dir, una ingenua). En qualsevol cas, molt recomanable.

També he llegit “Hablando con el ángel”, un recull d’històries curtes de diversos autors anglosaxons, fet pel Nick Hornby (autor de la magnífica “Alta Fidelidad” ) i que té com a propòsit recaptar fons per l’escola per nens autistes que té a Londres. Haig de confesar, però, que el vaig comprar per una causa molt més mundana: entre els autors hi figura el Colin Firth, actor britànic del que estic platònicament enamorada, i volia conèixer aquesta novedosa faceta seva. El llibre és desigual, com acostuma a passar en aquests casos. La veritat és que fins a la meitat del llibre, la única història que em semblava realment bona era la del propi Nick Hornby, però la veritat és que al final reuneix unes quantes que també estan força bé. (La del Colin Firth no està malament però no mata). En fi, el llibre és justet. Entretingudet. Però és per una bona causa.

El llibre recent que m’ha entusiasmat és “Buenos días, tristeza” de la Françoise Sagan. Un “nou-clàssic” de la literatura francesa que potser mai no m’hagués decidir a comprar i encetar si no fós per la recomanació de l’Annna (d’aqui als blogs). Ara jo també el recomano molt. Després de llegir-lo tinc com una sensació similar a la que vaig tenir després de llegir “Nada” de la Carmen Laforet. Però fa tants anys que vaig llegir-ne aquest darrer, que no sé exactament a que ve la sensació excepte pel fet de que les dues protagonistes són dues noies jovenetes. Total, que m’haig de tornar a llegir “Nada”.

I ara, em llegeixo, “Ampliación del campo de batalla” del Houllebecq, perquè és el que toca en el Club de Lectura Virtual al que m’he apuntat copiant a l’Albert: he pensat que serà una bona manera d’obligar-me a llegir. Em guardo els comentaris – en provoca molts – fins que l’acabi.

Uf, tenia ganes de fer aquest post: per fi!

[@more@]