Neguits

Per què la majoria de nosaltres som incapaços de fer la feina de seguida i treure-nos-la de sobre quan abans millor? No envejeu a aquella gent sense mandra i amb una voluntat de ferro que són recompensades amb molt més temps lliure i un nombre inferior de preocupacions?

Aquí em teniu, amb un escrit que fer per davant i ganes zero de fer-lo. Si m’hagués posat a primera hora del matí, és possible que ara ja estigués acabat i tota la resta del temps fós per mi. En canvi, no he escrit encara una sola línia i em sento fatal. A més, s’afegeix el sentiment aquell de "per què em lio?". Es tracta d’una feineta que no és desagradable i no està mal pagada que m’ha arribat sense buscar-la. Afortunadament, ara no necessito els diners i tinc ràbia d’haver dit que sí.

Mentre acabo de reunir el valor suficient per posar-m’hi, us comentaré que ahir vaig anar a un gran centre comercial a comprar un parell de regalets per una festa que tinc aquesta tarda i vam veure una dona amb un cotxet per bessons. Ens vam decidir a aturar-la i preguntar-li si estava contenta amb la seva adquissició (per cert, els nedons eren preciossos: un nen i una nena de tres mesos que tenien la cara idèntica i que només es distingien perquè la nena portava unes arrecadetes). Així que vam començar a xerrar de com ho portava ella, com havia estat el seu embaràs i el part. Quan li vaig explicar que els tres primers mesos havíen estat un autèntic malson i que tot just ara començava a poder fer una vida una mica més normal, ella em va "animar" dient que ella va estar molt bé al principi però que a partir del cinquè mes va haver de fer repòs a casa, perquè gairebé no es podia ni moure del pes i el cansament.

Uf, espero poder-ho portar una miqueta millor. Tot i que la meva panxa té ja un volum molt considerable (estic de quatre mesos i en veure’m podriau dir que estic ja de sis o de set) i que en els darrers dies, la meva mobilitat ja s’ha començat a veure lleugerament reduïda. A això cal afegir que començo a estar morta de por amb tot el que em ve a sobre: no tinc ni idea de bebès, com podré ensortir-me’n amb dos de cop?

De totes maneres, la meva preocupació principal està focalitzada en aquest dijous vinent – que em fan una nova eco. Tinc ganes de sortir d’allà sabent que tots dos estan creixent adequadament i bé. Com em comentava l’altre dia l’Albert, sembla mentida com es fa de llarg el temps entre visita i visita al ginecòleg i tot pel patiment de saber que tot està bé. (I ho estarà :-))

Parafrasejant al gran Felipe, l’amic de la Mafalda: "bueeeeeeeeeeeno, voy a hacer los deberes…"

[@more@]