Les meves dues panxes

Els meus bessonets segueixen endavant, ahir els hi vaig sentir el cor. Afortunadament, em trobo molt millor del que em trobava al principi i estic fent – a la fi – vida normal. Continuo vomitant però això ja és quelcom puntual i no constant. En realitat no sé si em trobo millor perquè he superat els primers tres mesos, perquè m’han retirat les pastilles d’hormones que em feien prendre o perquè torno a prendre una Coke Light cada matí (no sóc cafetera jo i la pressió la tenia per terra).

Així de bé és com he pogut marxar de vacances. I tot continuava bé fins tres dies enrere, en que uns dolors al costat em van començar a atacar. La única forma de domar-los era jeure a terra sobre l’altre costat. I així tot un dia fins que cap al vespre van decidir fer-se encara més forts amb la qual cosa vaig trucar a la Clínica en plan "és normal això? Què faig?" i em van fer anar.

Em van fer una ecografia i què passa? Que un dels dos és un tremendo. Només veure’l, la metgesa va exclamar "uyyy, cómo se mueve éste!!!". Efectivament, està fet un rockanrol. I sí, sempre és el costat esquerre de la meva panxa el que em molesta més. L’altre, en canvi, mai ni piu. El vam mirar i la casualitat va voler que just en aquell moment es passés una maneta per la cara: se’m caure la bava de mala manera.

Tinc bastant clar que el del costat esquerre deu ser un nen, tot i que sospito que el del costat dret també (el seu pare era i és mooooolt tranquil) i ara m’estic replantejant si estarem escollint bé el seu futur nom. Veureu, l’únic nom que tenim del tot decidit és un de nen i aquest nom, no hi havia pensat fins ara, té certes connotacions guerreres. És per això que ja em comença a donar guerra???

Penso en dues amigues meves, més intel·ligents que jo, que els hi han posat Jan als seus nadons i què han tingut? Dos bons embarassos. Com corresponen a dos "bons jans".

Exemples sobre les influències dels noms: vaig tenir un gat que es deia Rambo i cada cap de setmana que el portàvem al camp, tornava fet un Cristo, tot pleníssim de ferides de tant barallar-se amb d’altres gats. Una gata que es deia Ninja (era negra) era un petit monstre que sempre es tirava a atacar-nos. I el gat dels meus pares a qui vaig posar Mimo amb l’esperança de que sortís mimós, el que ha sortit és mut. Jutgeu vosaltres mateixos 🙂

[@more@]