Dachau i els altres camps

Com a conseqüència de la visita a Dachau, estic rellegint “Sense destí” de l’Imre Kértesz – un llibre que recomano moltíssim a tothom. Al llibre es relaten les peripècies d’un adolescent als camps de Buchenwald i Auschwitz. Malgrat que els fets són narrats amb distància i fredor, és impossible quedar impassible davant la seva lectura. Dachau, com us podeu imaginar, estava ple de turistes. I entre els turistes, famílies senceres. És a dir, hi havia nens i nenes de totes les edats. I això ens va xocar moltíssim al JM i a mi. Hi ha llocs on creiem que s’hauria de restringir l’entrada als nens i els camps de concentració n’és un. És cert que no té sentit amagar una realitat tan terrible i que és bó que els nens tinguin clar ben aviat que hi ha certes aberracions que l’humanitat no hauria de tornar a cometre, però crec que a determinades edats els nens no estan preparats per extreure’n grans conclusions. Les cel·les del bunker de Dachau semblaven extretes de la pel·lícula de terror més macabra del món i passar per sota les dutxes de gas fins al lloc on hi havia els forns crematoris no crec que sigui apte per nens de 8 anys. A més, hi havia per tot arreu varies de les fotos que es van fer famoses durant l’alliberament de Dachau: les de les muntanyes de càdavers – apenes una pell recobrint un seguit d’òssos – que s’acumulaven perquè els forns no donaven a l’abast. El JM i jo, però, vam coincidir que el que més ens havia transvalsat eren les explicacions detallades dels experiments científics que feien sobre alguns presos, de cara a extreure’n conclusions que els ajudessin per als seus propis soldats al front: exemple, quant pot aguantar un cos abans de morir d’hipotermia? D’aquesta manera podien saber durant quant de temps valia la pena buscar paracaigudistes que haguéssin caigut al mar. I així amb un seguit de proves a quina més horrible, i tot tan ben documentat que hi ha fins i tot fotos del procés: és a dir, testimoni gràfic de les morts pas a pas d’aquells innocents conillets d’Indies. I mentre jo m’ho mirava, una nena al meu costat d’uns set anys feia el mateix. Però no entenia massa què passava. Per aquesta raó, la seva mare li va explicar allà davant meu amb péls i senyals. No vull ni imaginar-me la nit de malsons que devia passar aquella nena… La cara que se li va quedar després de l’explicació – dóno fe- va ser tot un poema… [@more@]