S’ha mort aquesta matinada. Portava uns dies ingressat a l’hospital amb pronòstic greu i quan ahir el meu pare em va dir que els metges havien començat a donar-li calmants, ja vam suposar que era qüestió de dies. Se’n va d’aquest món amb 90 anys: no està gens malament!
Aquest matí m’he enrecordat molt del Denke i del post que va escriure quan recentment va morir la seva àvia. Com s’havia dit que no ploraria el dia que això succeís i com finalment es va veure incapaç d’evitar-ho quan va passar. Jo també pensava que no ploraria quan es morís el meu avi i resulta que porto tot el que va de dia amb la llagrimeta fluixa. No és que no vulgués fer-ho, és que ja estava molt gran i com, per desgràcia, he hagut de deixar pel camí a molta gent amb la que em sentia més unida, pensava que ara ja estava inmunitzada.
Però m’he vist transportada a la meva infantesa. Als viatges amb metro que el meu germà i jo temíem fer amb el meu avi, perquè era molt nerviós i ens feia còrrer sempre per agafar el tren; al pà amb tomàquet que regava generosament amb oli de les olives arbequines del seu poble; a la seva passió pel Barça o a la visió d’ell amb el gorro rus de pell que llavors sempre duia.
Ell sempre deia que no es moriria mai i, com a prova, ens ensenyava els palmells de les mans – on en comptes de les habituals "M" que les ratlles acostumen a dibuixar, ell lluïa unes "V". I això volia dir "Viuràs" enfront als "Moriràs" nostres. I, entre somriures, veient la seva longevitat, pensàvem que potser resultaria que tenia raó…
Descansi en pau el darrer avi que em quedava.
[@more@]
Egotista 
Em sap greu 😦
Jo també he viscut aquesta situació 3 cops, amb els meus dos avis, i un tiet que també era com un avi per mi.
L’últim cop va ser fa dos anys, i encara ho tinc molt present. Tal com tu dius, també va estar uns dies ingressat a l’hospital, i arrossegava una malaltia que el tenia consumit. Ja sabíem què passaria, pel què vam tenir molt de temps de plorar. També vaig escriure quan va morir.
Els meus avis són potser les persones que més he estimat, i a vegades encara no em crec que no hi siguin. Així que si pots recuperar aquestes sensacions de quan eres petita, ara que et surten a flor de pell, agafa-les fort i no les deixis anar.
Una abraçada i molts ànims.
M'agradaM'agrada
sap greu, nina… 90 anys són molts anys… ben aprofitats, sense dubte. Em sembla genial allò de les linies de les mans, és un comentari digne d’una persona amb una visió ben especial de la vida.
vinga, un bes gros.
M'agradaM'agrada
em sap greu noieta.
A mi els avis sem van morir quan era petita. i l’últim va morir fa poc, però aquest mai em va voler conèixer…
Amb 90 anys el teu avi en deu haver passat de tots colors.
Ara sigues feliç i guarda’t el seu record al cor, i ja veuràs com d’aqui uns mesos, quan parlis d’ell, podràs somriure.
ÀNIMSSSS!!!
M'agradaM'agrada
egotista, lo siento mucho.
estoy segura de despues de las lagrimas, normales en esta situacion, puedas sonreir con cada recuerdo de tu abuelo.
besitos.
M'agradaM'agrada
Em sep greu noia… pel poc que has explicat segur que era ben especial el teu avi!
Jo no puc explicar tants records bonics dels meus avis. Mai els he sentit tant propers, no he compartit amb ells gaires moments màgics… no he tingut aquesta sort!
una abraçada ben forta.
M'agradaM'agrada
Egotista, una abraçada…Jo ho he viscut dis cops, és durillo, ta clar, és com si t’extirpéssin una part de la candidesa de la infantesa…ho sento molt, noieta…pensa en les noves vides que estan per venir…deu quedar poc no?
anims, abraçades i records
M'agradaM'agrada