El complex de Di (finito a la fi!)

Dai Sijie és l’autor d’un encantador llibre anomenat “Balzac i la petita modista xinesa” que ell mateix es va encarregar de portar a la gran pantalla – doncs entre les seves virtuds està la d’haver estudiat cinema. Enlluernats per la “modista” és com l’Albert i jo ens vam llençar com a bojos a comprar-nos “El complex de Di”, la seva nova novel·la, el Sant Jordi passat.

Costa molt d’entrar a la història. És per aquesta raó que ens vam dividir la feina i vam decidir que jo tiraria endavant i l’Albert es quedaria en stand-by, a l’espera de la meva crítica, per deixar-lo o seguir-lo. Ja l’he llegit i l’opinió global que em mereix és: pse. Almenys l’he pogut acabar.

El protagonista, el senyor Muo, és l’antiheroi per excel·lència i no resulta un personatge gens atractiu, per la qual cosa costa molt empatitzar amb les seves desventures. Tot i així crec que no és aquesta la única raó per la qual no acaba de motivar el seguiment de la lectura. Al cap i a la fí recordo haver llegit llibres on el personatge principal era francament insuportable que em van agradar molt. (Penso concretament en l’Ignatius J. Reilly de “La conjura de los necios”).

Un altre atractiu que podria tenir el llibre és que transcorreix a la Xina actual, amb totes les seves misèries i grandeses, i podria ser interessant mirar d’entreveure com està evolucionant a marxes forçades aquesta societat amb l’adveniment del capitalisme. Però tampoc no aprofundeix massa i les imatges que reps són les que ja podies suposar, com per exemple la corrupció generalitzada dels qui es troben en possicions de poder.

El tret més destacable d’en Muo és que és psicoanalista i això sembla tenir molt a veure amb la missió que ha de cumplir (trobar una noia verge per a un jutge corrupte), però a mi no m’ho acaba de semblar i, francament, totes les referencies a Freud em semblen quasi sobreres. El que vol dir que em sobra gairebé tot el que defineix el caràcter d’en Muo.

La “missió” em sembla allargada com un xiclet i, finalment, l’autor no l’acaba de rematar. Tinc la sensació de que volia acabar el llibre i no sabia com, tot i que també pot ser que cregués que seria intel·ligent acabar-lo sense acabar-lo. En altres casos en que la història ha aconseguit captivar durant tota l’estona potser si, però no és el cas.

Al seu favor puc dir que alguns passatges resulten entretinguts, però són com illetes dins la història. I com a curiositat podria parlar de la menció al català que fa el protagonista (l’he llegit en castellà): en un moment determinat diu que li agradaria conèixer la nostra llengua per a que poca gent pugués entendre’l. Si aquesta és la intenció, millor l’holandès… 🙂

Ja veieu, l’opinió no és massa bona. Si algú altre l’ha llegit, li agrairé els seus comentaris. Començo a sospitar que potser no l’he llegit en les millors condicions anímiques…

[@more@]