De tot una mica

Avui el meu embaràs m’està deixant respirar una micona, així que haig d’aprofitar per posar-me al dia amb el meu blog i amb els vostres. El meu estat habitual és molt lamentable i no m’ho estic passant massa bé. Almenys és per una bonica causa. No se’m treu del cap la quantitat de gent que ha de passar per dolors i trastorns físics persistents a causa d’alguna malaltia… 😦

Aquesta tarda m’han fet una nova ecografia. Ja estic de nou setmanes i els meus dos llogaters (els hi faig tan bon preu que sóc jo la que ha hagut de pagar una pasta per a que s’hi estiguin dintre meu :)) es desenvolupen i creixen favorablement. Calculant els hi tocaria nèixer a la segona quinzena de gener però sent dos, el més probable és que neixin cap a Reis. Amb la Gata amb Botes fem la conya de que només que el seu nadó s’endarrereixi una miqueta, coincidirem parint a la Clínica – doncs ens toca a la mateixa. I no estaria mal, estalviarem haver de fer doble viatge a un munt de gent, jeje. En fi, de moment és encara aviadet… continuem tocant fusta.

Avui també és el dia en que estic tocada per un somni que he tingut aquest matí – abans just de llevar-me. He somiat que passejava amb la meva iaia (que com alguns sabeu ja és morta) pel carrer i un senyor alt de cabell blanc ens feia senyals en la distància. I així és com començava a assebentar-me de que la meva iaia havia tingut un amant quan era més jove i era justament aquest senyor. El somni tenia moltes més coses, he reviscut situacions qüotidianes de la meva vida amb ella i m’he sentit molt feliç. M’he despertat somrient.

La cosa curiosa és que al migdia se m’ha ocorregut comentar-li el somni a la meva mare. I no ha parat de preguntar-me detalls físics del senyor en qüestió. Finalment, m’ha confesat que – efectivament – la meva iaia va tenir un amant quan era jove. Quan era vídua i els seus fills eren encara petits. Me n’ha dit fins i tot el nom. Ha estat un descobriment inesperat. Jo estava molt unida a la meva iaia i m’havia explicat moltes coses íntimes, però aquest detall no el sabia. I ma mare tampoc no m’ho havia explicat mai abans. Li he dit “será posible que tenga que enterarme de estas cosas a través de los sueños…”.

Em falten pàgines per a la tan esperada crítica de “El complex de Di” de Dai Sijie 😉 Però haig de confessar que la setmana passada li vaig fer el salt. Amb El Periódico donaven “Esmorzar a Tiffany’s” del Truman Capote i tenia molt interés a llegir-lo (com ja havia manifestat prèviament a l’altre blog). Així que el vaig agafar i el vaig fulminar en cosa de dos o tres hores. Em va entusiasmar. S’assembla més a la pel·lícula del que em pensava, inclosos detalls tan encantadors del caràcter de la Holly Golightly com la frase aquella que fa referència a que les dames de debó han d’escoltar certes notícies amb els llavis ben pintats. El canvi més gran és l’absència de romanticisme amorós entre els dos personatges i, per tant, el final de la història. De fet, el protagonista apareix ser algú més semblant al propi Capote (la idea es reforça amb el fet de que està escrit en primera persona). Mooooolt recomanable!

També he vist recentment “Melinda & Melinda”, del Woody Allen. Imperdonablement, la vaig deixar passar al cinema. Però ja la tinc en DVD 🙂 No me n’havien parlat massa bé però al final tant el JM com jo vam quedar força contents amb el seu visionat. Allen és Allen. I visca!

Pos eso… de moment.

[@more@]