Continuo trobant-me de pena. Està siguent un embaràs molt i molt dolent que no em permet fer vida normal ni reunir els ànims necessaris per fer coses que abans m’agradava molt fer – com escriure al blog, for instance.
Així que aquests dies em dedico bàsicament a sobreviure i és per això que no he escrit els mails que volia (això va sobretot per la Tres i per l’Annna – no he pogut encara ni fer-li un ull al conte, i’m sorry). L’altre dia va venir el meu amic Xis a veure’m a Barcelona i no el vaig poder quasi ni disfrutar. Havíem fet plans per sortir a berenar amb un altre amic comú i van haver de marxar ells mentre jo m’hi estava escarxofada al sofà.
El JM ha de buscar plans en solitari per mirar de no quedar-se tancat a casa tot el cap de setmana sencer amb la invàlida en que estic convertida aquests dies. I, pobret, la veritat és que s’acaba quedant bona part del temps amb mi.
Tinc unes ganes boges de que arribi la setmana 12 i tots aquests molests símptomes – que per altra banda, no oblido, que són bona senyal – vagin esvaint-se. De totes maneres, ahir van tenir un gest amigable amb mi: es van aturar i em van permetre sortir a sopar amb les meves amigues de l’escola. Érem quatre però aquesta vegada, en certa manera, érem tants com set a la taula. 🙂
Per cert, la meva darrera paranoia és pensar (amb bastanta persistència)que espero dos nens (dos ganapios) i estic una mica moixa.
[@more@]
Egotista 
hola egotista..
espere que el malestar no dure molt mes temps..
n*estic segura de que dins d*un temps recordaras aquestos messos i pareixeran una peli.. anims i forca.. cada dia que passa es un dia menys per a que pugues ver la careta dels teus fills..
petonets.
M'agradaM'agrada
Ains… sona dur… però estic segura que deu compensar! vinga, que dins de no res ja estan fora i tu com una rosa! 🙂
M'agradaM'agrada
yo también quiero gemelos…
M'agradaM'agrada
A veure, anem per pams:
-Símptomes desagradables: per art de màgia desapareixen (generalment passa així), després de concloure els tres primers mesos.
-Nens o nenes: et proposo un joc. Planta’t a qualsevol carrer transitat de la teva ciutat un dissabte a la tarda. I fixa’t bé amb les nenes que passen d’entre 10 i 12 anys vestides com si en tinguéssin 18 o 20, amb els seus tops, els tiratxines sortint per damunt la cintura dels pantalons, i maquillades com si anéssin a desfilar a la Gaudí… Personalment, no tinc res en contra dels tiratxines (jo també en porto) ni de que cadascú vesteixi com vulgui, però quan les veig penso: “SORT QUE M’HA TOCAT UN NEN!!!!” Només d’imaginar-me que una d’aquelles femmes fatales podria ser una filla meva em cauen els wibels que no tinc a terra!!! Mirat així, un nen no és gens mala opció no?? I dos tampoc, n’estic segura!!
M'agradaM'agrada
Jo t’entec, Ego. A mi m’agradaria més tenir un nen (quan toqui)…no et sabria dir el perquè…és alguna cosa visceral. Suposo que perquè sempre he viscut envoltada de dones i el món infantil masculí és un gran desconegut.
M'agradaM'agrada