Fantasejo amb escriure la història del meu avi/no avi. No sé si pot tenir molt d’interès per a ningú, però serviria per a retre cert homenatge a ma mare i la meva iaia. O no. Depèn de com ho faci de bé.
Cada dia penso que l’endemà aniré a casa de ma mare i li demanaré que m’expliqui tot el que recordi del seu poble, com era viure allà, com eren les relacions familiars: s’estimava els seus avis? es relacionava amb els tiets i cosins? tenia sa mare temps per a ella i els seus germans? i el seu pare, treballava molt, jugava amb ella? Com recorda el moment en el que ell va morir? Li dol pensar que potser no era el seu pare genèticament parlant i que no va sospitar res diferent fins passada la setantena?
Quan arriba el moment d’anar-hi, i hi vaig pràcticament cada dia, ja no recordo que li vull fer aquest tercer grau i, de fet, en comptes de mantenir converses més o menys normals, ens passem els minuts discutint i barallant-nos. Perquè som molt diferents i, entre nosaltres i aquí on ella no em pot contradir, té un caràcter de mil dimonis.
Però segueixo pensant-hi…
El títol d’aquest post anava a ser “Ma mère i aquesta extraordinària capacitat que té per a treure’m de polleguera…”; però semblaria que no me l’estimo i això seria faltar MOLT a la veritat.
Egotista 