Carmen

Em va explicar ma mare quelcom que jo desconeixia. Em va dir que el record més amarg que tenia de quan era petita era el moment en que les van separar. Resulta que es va morir el seu pare quan eren uns marrecs de 8, 4, 2 anys i un bebè que encara no caminava. Ma mare era la de 8 i ella era la de 2. La meva iaia va haver de buscar-se la vida i els fills que d’inici no es va poder emportar a Catalunya, que és on va venir a parar, van haver de ser repartits entre familiars diversos. A ella li va tocar anar a viure amb una tieta d’Almeria on passaria uns quants anys. M’explicava ma mare que sempre la portava enganxadeta a la seva falda mentre ella carregava el bebè en braços per tot arreu. I que n’estava bastant tipa com acostumen a estar-ho tots els nens a aquelles edats dels seus enutjosos germans petits. Però ai, en el moment en que van venir a emportar-se la seva germaneta… Em deia que li feia molt de mal la gola però que tenia la sensació de no poder cridar prou.

I ara ens hem acomiadat d’ella per sempre. O per un instant. Qui sap. Elles es van retrobar. Potser nosaltres també ho farem.

No va tenir un inici en la vida fàcil, però va arribar a l’adolescència sent un “bellezón”. Quan érem petits, el meu germà i jo, sempre que veiem algun quadre on sortia una noia guapíssima de llarga melena negra dèiem “la Carmen, la Carmen”. I d’aquella morenassa es va enamorar el meu padrí.

Tan enamorat que el meu pare recorda que quan anava a casa de la meva iaia a recollir la seva xicota, aka ma mare, perquè tenien una cita, es trobava al meu padrí també allà esperant, des de feia estona. I allà s’esperaven tots dos. Al cap d’una estona el meu pare marxava amb la seva cita i el meu padrí encara seguia esperant… Però no es desanimava. Perquè ell mateix m’ho va dir molts anys més tard: “estava boig per ella”.

Fruit d’aquell amor va néixer el meu cosí i em feia molta enveja que li hagués tocat una mare com la seva perquè quan érem petits era la millor tieta del món i ens portava a pescar al meu germà i a mi en un vaixell inventat des del terra de casa seva “Remando, remando… un pez! Una sardina“. O em feia adormir amb la cançó que es va inventar per l’ocasió “ea, ea, ea, que mi niña tiene sueño…” La meva mare sempre li deia que em feia adormir d’avorriment. Va estimar molt al seu fill – malgrat que amb ell ja no va poder ser la mare divertida – , molt a la seva jove a la que considerava una filla i de la que sempre en parlava amb orgull i molt al seu nét del que presumia contínuament, com només les iaies saben fer-ho.

Tampoc voldria ser com els típics veïns entrevistats després de que s’hagi comés un assassinat a l’edifici que diuen coses com “pero si era un tipo majísimo“, la meva tieta tenia les seves coses (issues, en dirien ara) i de vegades calia tenir un extra de paciència amb ella. Però sabíem que ens estimava i ens demostrava sempre que podia. Jo ja la trobo a faltar. Penso en que ja no sentiré el seu “mira que te iba a decir” – que quan em deia això ja sabia que el que venia a continuació era quelcom al que li havia donat moltes voltes. Que ja no podré donar-li els petons que li agradava tant que li fes, com ella mateixa em deia. Però em quedo amb les darreres estones a l’hospital, en els moments de lucidesa en els que es veia tan tranquil·leta, amb el seu “no vull saber, però penso que…” i amb aquell lament de “ay, qué faena que os doy“, però feliç de que estiguéssim allà, que ens feia ser conscients – per si mai havíem tingut dubtes – de que nosaltres també l’estimàvem molt.

Li hem dit adéu després d’un comiat que ha estat força sobtat i desitgem que estigui al costat del seu enamorat – a qui potser aquesta vegada l’ha fet esperar un pèl massa, però no crec que li retregui. Al cap i a la fi, nosaltres també teníem dret a tenir-la més temps al nostre costat -, de la seva mare, tiets, germà, pare… I nosaltres quedem aquí, mantenint-la viva d’una altra manera.

Extracte d’un funeral