Tothom va pensar que plorava perquè no havia aprovat. Vaig haver d’aclarir que no era això. Llavors devien pensar que ho feia perquè estava alleugerida d’haver passat. Tampoc no era aquest el motiu. La raó era que no podia sostreure’m al fet de que al meu voltant hi havia companys i companyes que no ho havien aconseguit i m’identificava amb ells i elles i els seus sentiments. D’això en diuen empatia. Jo en tinc molta. No em sento gens orgullosa. De fet, per convicció, tinc un llibre titulat “Against empathy” pendent de llegir al meu iPad.
L’empatia no serveix de res. No ajuda als qui pateixen i ho fa passar malament a qui l’experimenta. Serviria si jo fos una súper heroïna amb poders per transformar les situacions difícils dels altres: curar malalties, trobar solucions efectives als problemes… O si fos milionària i pogués repartir part de la meva fortuna als qui ho necessiten. Perquè ja sabem que els diners no donen la felicitat, però parafrasejant al Manolito “no, si eso ya lo sé, lo que me gusta es esa maña que se da por imitarla”. Com que ambdós escenaris són impossibles, quina merda l’empatia!
Però no m’agrada que estiguis tan callat, que només cap al final de la nit comencem a veure una mica de la teva agudesa donant el contrapunt que vol tocar de peus a terra davant els arguments somiatruites dels mortals com jo. De fet, cada vegada dono menor guerra i em reconec menys en les meves pròpies paraules. És la profecia autocomplida. Em faig gran.
Potser simplement era cansament. Potser hi ha mil altres circumstàncies que desconec que feien que ahir no fossis l’ànima de la festa com tantes altres vegades. Potser no era res. Tots tenim dies millors o pitjors. És pur narcisisme voler que estiguis al cent per cent simplement perquè aquell dia et veig i això no passa sovint i la perspectiva sempre em fa extraordinàriament feliç. Tu no tens l’obligació de viure-ho amb la mateixa il·lusió que jo. O, mirant-ho en positiu – per mi, és clar – de demostrar-ho. En qualsevol cas, la teva actitud no anirà en detriment de la emoció que experimento.
Tampoc no m’agrada que la vida ens obligui a reinventar-nos tantes vegades. Estem d’acord en que reinventar-se està bé. A favor dels canvis, encara que d’entrada sempre costin. Però aquesta opció hauria de ser per elecció. No és just que a aquestes alçades de les nostres vides hagueu de demostrar a gent que probablement no us arriben a la sola de les sabates com sou de valuosos. Tots dos. Sí, sí, són les regles del joc; però el dret a que certes situacions m’afligeixin i/o m’enrabiïn encara el tinc, no?
Per altra banda, la perspectiva de que una altra persona a la que incondicionalment també estimo, i que he esmentat de passada en el paràgraf anterior, hagi de marxar a viure lluny de mi em provoca una sensació de buidor interna contra la que hauré de lluitar mentre espero que els dies feliços tornin.
Crec que no és empatia… és egoisme. Us estimo massa.
Egotista 