Per la nit, el semàfor seguia funcionant, alternant el verd i el vermell, aliè a si era necessari que seguís regulant el pas a uns vianants que mai no apareixien. Però per a mi era important, perquè la matinada em despertava i fitava per la finestra, desitjant que fos el verd el que estigués actuant en aquell moment. Era el presagi de que la vinent no seria una mala jornada o, com a mínim, no seria pitjor que l’anterior.
Eren dies durs en els que havia de mantenir el somriure davant dels meus fills, amagant com l’angoixa em tenia cruixida per dins. I en aquella época fosca, tu no em vas abandonar cap dia. Apareixies cada matí carregat de bitllets de loteria que em deixaves en penyora. Somiàvem amb uns diners que tu realment no necessitaves però que sabies que em treurien a mi d’aquell pou en el que vivia. Fantasejàvem amb que si ens tocava aniríem a Austràlia, on tenies un amic que sempre havies volgut visitar. Jo t’acompanyaria. Però no ens va tocar mai la loteria.
Les teves cendres han romangut al nostre pati des de llavors. Creia que era així per una barreja de raons: no ens fas cap nosa, ens agrada fer la broma de que estàs allà perquè així pots fumar, no m’he pres la molèstia de fer cap altre tràmit i m’agrada que serveixi de testimoni de com has estat d’important a la meva vida – com poca gent sospita. Ara he sabut que hi havia una altra raó per a tenir-te a mà.
Al final sí que hem anat a Austràlia. Jo en un seient de classe econòmica de Qatar Airways i una part de tu en una petita capseta de joies dins la meva maleta. Vaig patir una mica perquè tal i com són d’estrictes amb el que pots entrar o no al país, em temia que una revisió d’equipatge qüestionés la conveniència de que entressis al país. Vaig pensar que en el pitjor dels casos, que creia que podia ser que et quedessis en el propi aeroport, ja hauria aconseguit l’objectiu: que arribéssim tots dos. Junts.
Vas entrar al país sense problemes, no vaig haver de plorar davant cap autoritat duanera i vam decidir que la visita l’endemà a uns dels paratges més bonics del país ens donaria l’oportunitat de deixar-te en un lloc a l’alçada.
I sí, des de la Great Ocean Road ens vam desviar per una carretereta fins al mar fins a un lloc anomenat “Baker’s oven” (forn del forner). Els astres es van aliniar per a que el T i jo estiguéssim sols en aquell indret que no podia ser més bonic. Vaig fer un petó a la caixeta, em va caure una llagrimeta i ell et va col·locar dins d’un matoll, amb vistes a l’oceà.
Espero que estiguis bé i t’agradi.
Egotista 