Un vespre, quan era petita, el meu germà em va dir que els extraterrestres tenien una pistola que quan et disparaven, et desintegrava. En un primer moment, no vaig entendre què volia dir, no coneixia aquella paraula. I quan li vaig preguntar més detalls al respecte: el horror! Que et desintegraven volia dir que desapareixies, que deixaves d’existir.
Ara sé que, etimològicament, desintegrar no vol dir “fer desaparèixer” sinó que realment es tracta de desfer en peces més petites. Però jo vaig entendre el primer i em va semblar la pitjor amenaça a la que podia mai fer front. Suposo que també se sumava que els extraterrestres sempre han estat el meu pitjor malson durant la infantesa, d’igual manera que per al meu germà o un dels meus fills eren les bruixes o per a la meva filla els terroristes. Suposo que s’hauran fet mil estudis sobre què espanta a cada persona quan és petita, segons gènere, procedència, etc. En el meu cas, durant els malsons, els extraterrestres sempre aterraven en un lloc proper a la segona residència dels meus pares que vèiem des de la distància. Era un lloc que els diumenges sempre acollia una família amb la seva taula i cadires plegables i que sempre em va ajudar a entendre el terme “dominguero”. Algú aquí ara en diria “pixapins”.
En qualsevol cas, després de la gran revelació sobre the ultimate gun, aquella nit vaig haver de dormir amb els meus pares perquè no podia superar el terror de la descoberta. I ara, darrerament hi penso sovint. Per què em va semblar tan terrible desaparèixer? No seria molt pitjor un arma que et fes grans ferides? O molt de mal? La desintegració, tal i com jo la imaginava, semblava quelcom indolor, ràpid, pràctic, net… Tot avantatges, escolti! Si a més, a dia d’avui, tinc clar que el que vull que facin amb les meves despulles és que les incinerin: això sí que seria una desintegració, oi?
Però deixar d’existir era equivalent en la meva ment a no haver existit mai. I era quelcom terrible. Des de quan sóc tan egocèntrica com per pensar que no haver existit és el pitjor dels càstigs? I lligat amb això m’he adonat de que tinc molt incrustada a dins la raó última de la nostra existència biològica: viure per a continuar amb l’espècie. Optar per no tenir descendència d’una manera conscient em sembla l’evolució màxima com a espècie pensant. Creure que, com a ésser humà, la teva sola presència en el món és suficient em sembla l’assumpció d’un estatus únic de creure que s’està per sobre de tot. No, no ens enganyem, dubto que la gent que opta per aquesta aposta en la vida pensi en això. Simplement han decidit dedicar-se a ells mateixos, d’una manera egoista però vàlida. Tant com la meva opció, també egoista, de voler tenir uns fills als qui estimar, que m’acompanyin al llarg de la vida… que omplin de joia (i també de tristors o ràbia, però espero que menys) els meus moments vitals.
La meva opció, en el fons, és més egocèntrica encara. Jo no he trobat ni trobaré la cura pel càncer, per exemple, però potser algun dels meus descendents ho farà. I llavors, la meva existència haurà tingut tot el sentit del món. És cert que és una aposta arriscada, la meva línia podria esdevenir en algun personatge horrible, tipus el nou Hitler – per agafar un exemple clar de personatge menyspreable. I llavors en algun moment, algú podria revisar l’arbre genealògic i comentar que si no hagués trobat al pare dels meus fills, el món seria un lloc millor.
Però no hi ha raó per a sentir-nos negatius. I el pare dels meus fills farà 50 anys en els propers dies i estic molt convençuda de que la seva existència, només pel fet d’haver decidit tenir progènie amb mi, està, o ho estarà en un futur, totalment justificada. Per molts anys!
No me n’oblido dels fills que no he parit. Si bé amb els meus fills el simple fet de donar-los-hi vida sembla haver estat suficient per a complir amb la humanitat, la meva incursió a la vida de la meva filla no biològica no resultarà tan evident a ulls estranys, però qui sap si la meva influència no li servirà per a encarar la vida d’una manera diferent (i espero que més positiva) a la que ho hagués fet si el seu pare i jo no haguéssim creuat els nostres camins…
I amb això podríem dir que invalido molt del que he dit anteriorment: tothom podem ser rellevants a la història, independentment de si som mares (o pares) o si ens desintegren amb una pistola. Què difícil és això de filosofar! Quin mèrit els grans filòsofs d’haver pogut arribar a asseveracions amb sentit! Però què bonic poder ser mare, de fills biològics o no, i acompanyar en el seu creixement a futures persones adultes que potser tindran molt a dir (o els seus descendents)!
Egotista 